No podem evitar comparar constantment. Forma part natural de la nostra manera de viure i de comprendre el món. Cada moment, cada situació i cada experiència es converteixen en una referència que guardem, conscientment o no, i que utilitzem quan arriba el següent moment.
Quan vivim una nova situació, de manera automàtica la relacionem amb alguna experiència anterior: si és millor, pitjor o semblant; si ens aporta més calma o més inquietud; si ens apropa o ens allunya d’allò que esperàvem. Aquest procés és inevitable, perquè la consciència humana funciona establint relacions, comparant diferències i buscant semblances.
Aquest estat constant d’observació i anàlisi ens permet situar-nos davant la vida. És una manera d’avaluar el nostre propi procés evolutiu. Necessitem comparar per entendre si avancem, si retrocedim o si simplement ens transformem. Per exemple, una persona pot pensar que avui està pitjor perquè té més cansament físic, però alhora pot estar millor emocionalment perquè ha resolt una preocupació important. La realitat mai és simple.
A més, cada persona és diferent des del punt de vista psicològic. Una mateixa situació pot afectar de manera molt diferent segons qui la viu. La pèrdua d’una feina, per exemple, per a una persona pot ser una tragèdia i per a una altra pot significar una oportunitat de canvi. El fet extern és semblant, però la vivència interior és completament diferent.
Una de les primeres reaccions davant qualsevol situació és fer una valoració: millor, igual o pitjor. Però aquesta valoració sempre depèn d’una referència prèvia. No existeix un “millor” absolut, sinó un “millor que”. I aquí apareix la complexitat: conviuen sempre diversos sistemes de referència.
Una cosa pot ser millor en un aspecte i pitjor en un altre al mateix temps. Per exemple, una decisió professional pot ser econòmicament positiva però emocionalment difícil. Una malaltia pot ser físicament dura però espiritualment transformadora. Per això, abans de dir que alguna cosa és millor o pitjor, caldria definir respecte a què ho estem valorant.
Això ens porta a entendre que gairebé tot és relatiu. Tot depèn del punt de mira, del moment i de la importància que li donem. Sovint el que avui considerem un fracàs, amb el pas del temps es converteix en una benedicció. I allò que semblava un èxit pot acabar sent una decepció.
Podríem dir que la vida funciona com una transformació constant. Igual que en física es diu que l’energia no desapareix ni es crea, sinó que es transforma, també en l’experiència humana moltes vegades el dolor es transforma en saviesa, la pèrdua en consciència i la dificultat en fortalesa.
Aquest exercici de comparar sovint genera neguit, emoció i tensió. Necessitem resoldre, entendre i trobar sentit. La vida és, en gran part, un procés tensional en què els fets i les circumstàncies ens mouen constantment d’un costat a l’altre.
El repòs necessita activitat, i l’activitat necessita repòs. No podem entendre la calma sense haver conegut la inquietud, ni la llum sense haver passat per la foscor. Tot es complementa. La tensió no és negativa en si mateixa; és motor de vida, de canvi i de consciència.
Per això, allò que aparentment és pitjor pot acabar sent millor. El sofriment, quan no destrueix, sovint desperta una actitud nova, més profunda i més autèntica. Ens obliga a reaccionar, a revisar valors i a recuperar una força interior que potser estava adormida. Fins i tot la mort, que sembla la gran negació, pot ser vista com una culminació natural del procés vital, una transformació final dins del gran misteri de l’existència.
Una peça musical també és una vida. Neix, viu i mor. Té un inici, un desenvolupament i un final. Però, igual que la vida humana, deixa rastre en la consciència de qui l’ha viscuda o escoltada.
La música és també un procés tensional. Una sola nota ja conté una direcció possible. Una frase musical crea expectativa. Una harmonia pot generar estabilitat o inquietud. El ritme, el color, les intensitats, l’alçada dels sons i els silencis formen un conjunt de relacions que mouen la consciència de l’oient.
La tensió musical existeix perquè la consciència busca constantment la unitat. L’oient compara cada nou element amb allò que ha escoltat abans. Reconeix semblances, percep diferències, espera resolucions. Quan apareix una dissonància, espera una consonància; quan un ritme s’interromp, espera una continuïtat; quan una frase s’obre, espera un tancament.
Escoltar música és, en el fons, un exercici profund de comparació i síntesi. La consciència cerca sempre la unitat dins la diversitat. Exactament igual que a la vida.
Podem dir, doncs, que una peça musical és una metàfora perfecta de l’existència. Els moments individuals —una nota, una frase, una emoció— només tenen sentit complet quan es transcendeixen per assolir la unitat del conjunt.
La vida i la música comparteixen aquesta mateixa veritat: no són una suma de fragments, sinó un camí cap a la unitat.
Quan ens preguntem si allò que pot venir serà pitjor o millor, en realitat la resposta depèn del punt de vista i del temps. El que avui sembla pitjor pot ser demà el millor, perquè ens transforma i ens fa créixer. I allò que sembla millor pot acabar mostrant els seus límits.
La vida, com la música, no es pot entendre des d’un sol instant, sinó des del conjunt. Només al final podem percebre la veritable unitat del procés.
Potser, per això, el més savi no és preguntar-nos si serà millor o pitjor, sinó comprendre que tot allò que arriba forma part necessària de la nostra pròpia música interior.