NOU BODES I UN FESTIVAL (Carles Bravant)
Ahir per la tarda vaig sortir a passejar pel casc antic de Cadaqués. Vaig acostar-me a la plaça de l’església atret, per la música d’un guitarrista cantant tot il·lusionat per a un públic abundant i desitjós d’escoltar-lo. Això em va animar a caminar fins a la “plaça de l’estrella”, baixant pel carrer Curós, endut pel record de les actuacions que allí s’hi celebraven. Un silenci va envair-me el cor on tant sòls fa un any tot era joia de compartir unes estones en bona harmonia i germanor. Un buit sorollós de gent que va i ve pels carrers ressona ara per façanes i balcons.
Un buit que resulta de sumar set més un. Un vuit que són els minuts que li van caldre al meu passeig per apropar-me al “37.1”, que és tal com li diuen a la edició d’aquest any del Festival Internacional de Música de Cadaqués. Un buit discontinu i assonant com el de la mar rompent dins d’una bretxa oberta entre dues roques: el poble i les afores a Cala Sa Conca. I allà vaig anar a parar cercant el perquè de tot plegat quan, de sobte, se’m van obrir els ulls com a plats pel que allí vaig veure.
Recordo de nen, quan anava a l’escola, haver vist des del pati del col·legi, dins d’una finca privada veïna, un casament amb els seus cambrers, les seves hostesses, els seus convidats… tots ben polits i mudats anant i venint per entre taules ricament guarnides. Recordo haver sentit el desig d’entrar-hi i també recordo la impotència del nen que se sent marginat, com exclòs del món dels grans.
Bé, doncs ahir vaig tornar a reviure aquest sentiment tot escoltant, des dels jardins adjacents a l’Olivar de Sa Conca, un dels nou concerts celebrats a l’únic escenari del Festival d’enguany. Estava tot fosc i n’erem molts els perplexos que ens reuníem “d’estranquis” rere d’un llarg cordó policial més enllà de la tanca. El nostre silenci era el silenci dels que no entenen res del que està passant.
A la fí, algú va dir una vegada que el silenci també és música. Així, s’ha decidit silenciar a l’únic constructor d’edificis musicals que treballava per entre els carrers del poble. Un director d’orquestra que engalanava llurs façanes amb el so de macetes i timbals, tubes i fagots, orgue, pianos, violins i trompetes.
S’ha acomiadat a un programador musical que aprofitava la bona sonoritat de l’església i del casc antic del poble per donar el bo i millor en música ben feta.
S’ha deixat de banda a un dissenyador de festivals que respectava el paisatge de Cadaqués tal com és sense haver de recórrer a carpes, ni escenaris postissos.
S’ha prescindit d’un artista de la música que sempre anava buscant bells racons com Port Lligat per pintar-los de bones vibracions.
S’ha marginat en definitiva, al que ha estat el director del Festival Internacional de Música de Cadaqués fins l’any passat i durant l’ultim lustre, per preocupar-se més d’ensenyar a escoltar música a les persones, que de fer-se escoltar pels poderosos.
Amb un festival funcionant a ple rendiment. Amb un festival obert a tothom. Amb un festival a l’alçada dels que es celebren per tot Europa. Amb un festival poc o gens excloent. Amb un festival, en resum, que aspirava a ser alguna cosa més que “Nou bodes i un festival”, enguany, s’ha deixat marxar a tot un mestre de la música i el seu projecte il.lusionant.
Així doncs, ja només em calia plegar d’aquell passeig per a un poble que ha dónat l’esquena, potser per primer cop a la seva historia, a la música entesa com a servei públic per a tots nosaltres; condemnant-la a ser un producte comercial més per l’ús d’uns pocs privilegiats, immersos com estem, en temps de crisi.
Qui ens tornarà el nostre Festival?
Carles Bravant és escriptor i cantant líric. Viu a Cadaqués.