Adverteixo, d’entrada, als meus lectors que els comentaris o crítiques dels concerts estan fets des d’una perspectiva professional, a causa de la meva condició de director d’orquestra. La intenció és aportar conceptes i elements de reflexió que serveixin per orientar els oients en la justa apreciació del material musical i la manera d’interpretar-lo, però sempre amb l’ànim de respectar, i mai menysvalorar, l’actuació dels intèrprets.
El cap de setmana passat vam poder assistir, a l’Auditori de Barcelona, a un concert extraordinari de l’OBC, commemoratiu dels aniversaris de dos grans compositors del segle XX que s’apreciaven mútuament, Benjamin Britten i Gustav Mahler. Un gran encert en l’elecció de les obres del programa, i també del solista.
Una qüestió molt important al plantejar un concert per a un instrument solista és trobar l’equilibri just respecte als aspectes dinàmics i expressius entre aquest solista i l’orquestra, sobretot si tenim davant una gran orquestra simfònica. En aquest concert no es va aconseguir del tot. Possiblement, s’hauria assolit amb més assajos.
Primer moviment
El concert s’inicia amb un suggerent ritme en el timbal -amb resposta del plat-, una mena de “leitmotiv” unificador que es repeteix d’una manera insistent durant els dos primers moviments de l’obra. Vaig trobar que el motiu en qüestió estava satisfactòriament ben frasejat en gairebé totes les intervencions dels diferents instruments i grups.
Els primers passatges forts de l’orquestra, però, van saturar, en certa manera, l’espai sonor de la sala, i com a conseqüència d’aquest fet em va costar escoltar correctament, al principi, el so del violí, ja que, tot i l’esforç de la solista per sobresortir, el so se sentia apagat i mancat d’expressivitat. En general, la plenitud i brillantor de la instrumentació i de l’orquestra apagaven sovint les intervencions de la solista, cosa que va passar durant tot el concert.
Una de les condicions per seguir sense incidències eldiscurs musical és la correcta gestió dels contrastos entre el diferents fragments, i em va semblar que, després de la primera melodia –una mena de lament del violí-, el passatge, de caràcter agitat, que seguia no contrastava prou amb la melodia esmentada. En fi, hauria calgut més apassionament i sonoritat en la intervenció del violí. Pot ser que l’instrument, un Stradivarius del segle XVIII, tot i la seva exquisida sonoritat i sensibilitat, no sigui el més adequat per suportar la pressió requerida per aquest estil de música (d’aquí les dificultats que la intèrpret vatenir amb alguna corda) i és per això que el resultat pugui semblar poc brillant.
Té la coneguda forma de “scherzo – trio”, amb una cadència final que enllaça amb el tercer moviment. El tema inicial és ràpid i de caràcter rítmic, d’execució difícil per part del violí, i intrínsecament està present en tot el moviment. Quan entrem a la part central o “trio” apareix una melodia, de perfil dramàtic, que contrasta amb els diferents propòsits de l’orquestra per tornar a introduir el ritme inicial. Pel meu gust, el tema rítmic inicial s’exposa d’una manera massa mecànica i tècnica, i a la melodia esmentada li falta expressivitat, la necessària per obtenir l’efecte contrastant. S’aconsegueixen moments de molta inspiració i complicitat entre el solista i l’orquestra, que s’intercanvien els temes constantment i s’imiten l’un a l’altre. És interessant el moment en què la greu tuba interactua amb els aguts dels flautins i harmònics del violí.
Com és habitual en un concert, en un determinat moment el solista toca, sol , la “cadència” o fragment reservat al lluïment de l’instrument; va ser aleshores quan la sonoritat del violí solista va omplir totalment la sala.
Enllaça la cadència del violí amb la frase dels trombons (que toquen per primera vegada en el concert), a manera de “passacaglia” -una dansa lenta d’origen espanyol, que ja s’intueix en el moviment anterior i val com a motiu principal fins al final de l’obra. El tema passa per tots els grups de l’orquestra de manera variada en què es poden lluir tots els solistes de vent de l’orquestra.
S’acaba el concert amb un diàleg indefinit entre l’orquestra i la solista a mode de coral fúnebre. En aquest cas, vaig trobar a faltar més protagonisme de l’orquestra.
Isabelle Faust ens va oferir un bis interpretant J. S. Bach. Aleshores vam ser testimonis d’una execució impecable i també gaudir de la sonoritat del seu extraordinari violí, en una obra de la seva època.
Primer moviment
La llarga introducció amb el pedal de la corda, unificador, sobre la nota “la”, serveix per inserir motius que prevaldran durant tota la simfonia. Al marge d’alguns desajustaments de la afinació (és normal al començament) i d’algunes entrades insegures del vent (també poca precisió en el gest del director), es va crear l’ambient correcte, tot i que els indicats efectes de llunyania de les fanfàrries dels clarinets, trompes i trompetes no s’aconsegueixen del tot, ja que les dinàmiques dels instruments de vent són difícils de controlar en aquesta acústica. Trobo que els temes principals de l’exposició haurien de tenir un caràcter més popular i cantat (utilitzats en el “Cicle del caminant”), temes que van resultar superficials i poc suggerents. L’exposició -que es repeteix- s’acaba amb una dansa alegre, però al tocar-la fort i d’una manera mecànica -per tant, sense fraseig-, perd tot el seu caràcter i encant. A la part central, o “desenvolupament”, destacarem la qualitat de la intervenció de la trompeta solista; algun defecte hi va haver en l’afinació de les trompes (sense importància, ja que depèn de cada concert i de cada moment), i l’afinació de l’arpa, molt lluny respecte a la de l’orquestra. Al final del moviment hi ha un esclat d’alegria a tall de conclusió, però els efectismes proposats i fora de lloc trenquen l’ambient de dansa, i fins i tot el toc d’humor que s’intueix.
El tema principal del moviment ens fa pensar en una mena de “vals vienès” que, sens dubte, admet diferents velocitats d’exposició, però que ha d’anar sempre condicionat al fet de no perdre l’esperit de la dansa. En canvi, el que es va sentir va ser una mena de marxa ràpida i angoixant, sense alternança (esquerra – dreta), el caràcter propi d’un vals. Per contra, en la part central que contrasta amb el vals -el trio-, el tempo va ser l’adequat, i vam poder gaudir finalment d’una sonoritat i d’una manera de fer excel·lents de l’orquestra. Llàstima que la forma musical exigeix tornar a exposar el “malaguanyat” vals del principi.
Tercer moviment
El tema principal és una marxa fúnebre (una mena de mofa del cànon “Frère Jacques”, ara en to menor), i s’aconsegueix un bon clímax amb bones intervencions dels instruments de l’orquestra. Trenca l’ambient creat de la marxa i volgut pel compositor, una melodia irònica i humorística, exposada pels oboès, i més endavant apareix una “banda popular de carrer”. És un moment per exagerar els contrastos i jugar amb el “tempo” (en diem “rubato”), però va quedar pobre i insuficientment expressat (el plat podia ser més fort, i fins i tot una mica de desafinació hauria estat bé) . A l’entrar a la part central del moviment el to esdevé sorprenentment major, com una nota d’esperança, però va continuar resultant una frase massa deprimida, això sí, ben expressada. Un cop torna la marxa fúnebre, ara en Mi bemoll major, es presenta massa lentament, fa caure la tensió acumulada, i acabar el moviment es fa etern.
Quart moviment
Comença amb una explosió sonora impressionant de caràcter tempestuós, en què s’introdueixen uns motius dramàtics (homenatge clar a la música de “Dante”, de Franz Listz) i s’exposa un tema principal de caràcter enèrgic i accentuat que ens acompanya fins al final de l’obra. La llàstima és que tots els temes forts són com una demostració de força per part de l’orquestra (amb molts decibels), però lluny del pes que demana la música i de l’articulació necessària perquè sigui un procés de comunicació natural.
En els passatges amb molta dinàmica, cal organitzar molt més el material musical, i estructurar-lo degudament, si volem que tingui valor musical.
Un cop s’entra en la part central del moviment, o segon tema, la música esdevé més calmada i suau, i la frase va creixent en expressivitat fins arribar a un moment de profunditat impressionant. Al començament de la frase, l’orquestra sona amb una sensibilitat exquisida, però a mesura que creix, tot i que la sonoritat és forta, no s’obté la intensitat requerida, ja que va faltar una correcta conducció de l’arc, això és, tirant-lo d’una manera lenta, més retinguda i no tan superficial (a la manera germànica).
S’ha de fer notar que l’acústica de l’Auditori reforça clarament els instruments de vent i de metall, en detriment dels de corda, que, tot i l’esforç per tocar més fort, quasi bé no se sentien en els moments més intensos. Aquí, és evident que hauria calgut trobar un millor equilibri.
Els vint-i-quatre minuts d’aquest moviment es van fer una mica llargs, malgrat que el compositor torna a introduir els temes principals del primer moviment, fet que hauria teòricament d’aportar cohesió a l’obra. Mahler va ser un gran innovador en matèria d’instrumentació i també de “forma musical”, encara que en aquest darrer apartat no sempre va arribar a l’excel·lència. En aquests casos és quan l’intèrpret ha de intervenir i gestionar-ho correctament.