1. Es varen repassar els temes tractats en la primera sessió i comentat “postcorresponent.
2. Conceptes teòrics :
a. la tonalitat. El so, és un dels principals elements que intervenen en el moviment de la consciència o pensament musical (l’altre important és el ritme). Des de les cultures més antigues (grecs, egipcis, edat mitjana etc.), es coneixen i es comencen a definir les connexions entre els sons, tant pel que fa referències a la relació de parentesc entre ells (octaves, quartes, quintes etc.) com a les seves relatives distàncies d’entonació. Tot plegat configura una mena de sistema solar musical a on el “TO” és el centre. S’evidencia en forma d’escales o modes i també acords, a l’entorn d’un to. Cada to té un caràcter diferent i s’utilitzava en ocasions especifiques. A partir del barroc, i a causa de l’adveniment de l’era harmònica (s’estableix la convecció del “temperament”, necessari pel posterior desenvolupament), es limita solament als modes majors (de caràcter alegre) i als modes menors (més tristos). Per tant, com que la música occidental utilitza en principi dotze tons o notes -com es pot comprovar en un teclat de piano, comptant les tecles blanques i negres en un interval d’octava- els compositors especifiquen, sovint en el títol de les seves obres, aquest centre tonal (o nota central) amb la modalitat major o menor que creuen més escaient pel caràcter de la seva composició. D’aquí prové el Do major i/o menor i dels altres 11 tons restants. A partir del segle 20, molts compositors segueixen altres camins i, malgrat que la tonalitat segueix vigent, la necessitat d’ésser moderns els du, de manera sistemàtica, a intentar evitar les relacions tonals. Fins i tot es parla de la seva negació o atonalitat.
b. L’orquestra. Presentació de les diferents famílies instrumentals (corda, fusta, metalls i percussió) que configuren l’orquestra simfònica. La situació i distribució dels grups a l’escenari i els components de les diferents famílies, segons la seva sonoritat, registres més o menys greus (seguint el model de les veus humanes : soprano, contralt, tenor i baix). També es va parlar de les jerarquies existents, dels rols dels caps de secció i de les seves principals funcions.
c. LA FORMA MUSICAL. És la manera com s’estructura una peça musical, articulada en fragments de caràcters diferenciats , similar a la distribució o organització dels capítols d’una novel·la i de qualsevol altra manifestació associada al temps. La Forma musical fa referència al procés tensional que es produeix a la consciència. És necessari establir dues fases; la fase d’expansió o “divergent” a on la tensió, degut al contrast entre els elements , augmenta progressivament fins al punt culminant (o de màxima tensió) i a la que segueix, la fase de compressió o “convergent” que va d’ací fins al final del moviment, i a on la tensió disminueix gradualment al desaparèixer els contrastos e esmenats. Totes les formes musicals han de respectar aquest principi. Si no és així, es fa difícil, o impossible, la comprensió de la música. La principal tasca de l’ intèrpret és doncs la de gestionar correctament aquest procés tensional.
Es va concretar amb l’ exemple de la forma “sonata”- utilitzada en molts moviments de simfonies clàssiques i romàntiques, a on es planteja fonamentalment el següent esquema: d’entrada es planteja una “exposició” de dos o més temes presentats de manera antagònica i contrastant (creix la tensió). Segueix un “desenvolupament” entre els temes o motius ja coneguts (encara creix més la tensió). Estem parlant de la fase divergent del procés tensional. Un cop arribat al Punt Culminant (de màxima tensió), segueix la “reexposició” com a segona fase ( la convergent) a on apareixen de nou els temes anteriors, aquest cop tractats sense contrastos significatius ( la tensió disminueix). A part hi poden haver fragments més o menys significatius que poden servir per a introduir els temes o tenir la funció d’enllaç entre ells i fins i tot de caràcter conclusiu. Resum: al principi, la tensió = 0; al Punt culminant, la tensió = màxima; al final, la tensió = 0.
En el fons la consciència musical es mou seguint els principis bàsics següents: d’una banda, la necessitat de que arribi quelcom nou per tal de crear contrast, tensió i interès i d’altra, la necessitat de retrobar quelcom conegut i que ens permeti el relaxament que sovint cal.
També es va comentar altres formes musicals com l’anomenada “scherzo – trio -scherzo” que, com ja he dit abans, segueixen el mateix esquema del procés tensional.
3. Presentació de les obres del programa del concert de l’OBC, del cap de setmana a l’Auditori, amb significatius comentaris sobre els compositors i sobre les obres: B. Britten, concert en Re menor de violí, i G. Mahler, simfonia nº 1 (Tità) en Re Major.
4. Projecció dels principals fragments de les obres del programa. Aclariments sobre el caràcter musical de cada un d’ells. Exemples concrets sobre la forma dels moviments (forma “sonata”; “scherzo – trio”; etc.); També es van fer suggeriments sobre la interpretació i actitud dels intèrprets i es donaren algunes referències extra musicals que podien haver ajudat al compositor a inspirar-se, però que han de ser poc rellevants en el moment de l’audició.
Francesc Llongueres, director d’orquestra i ponent de les Prèvia & Concert.
LA PROPERA “PRÈVIA & CONCERT” TINDRÀ LLOC EL DILLUNS DIA 9 DE DESEMBRE A LES 20 H (UN QUART D’HORA ABANS PER A LA COPA DE BENVINGUDA) AL RESTAURANT LA CAMARGA. CAL FER LA RESERVA.