Amb l’expansió de l’economia de mercat, conceptes com la productivitat i la competitivitat s’han anat imposant com a valors centrals de la nostra societat. No són nous, probablement han existit des dels inicis de la humanitat, però avui són més presents que mai en gairebé tots els àmbits de la vida.
La pedagogia actual s’orienta, de manera cada cop més evident, a potenciar aquests valors associats al mercat i a la consecució d’èxits que permetin situar-se en una posició avantatjosa dins del sistema. Això es tradueix en una constant exigència de competir en tots els àmbits—esportiu, econòmic, artístic, acadèmic—amb l’objectiu de superar els altres i obtenir reconeixement, prestigi o beneficis materials.
Aquesta mentalitat competitiva s’ha estès també al món de l’art i la cultura. Arreu proliferen concursos i competicions que no busquen tant promoure el desenvolupament artístic com establir rànquings, classificar els participants i determinar qui és el millor en un camp que, paradoxalment, hauria de ser un espai d’expressió personal i col·lectiva.
En el cas de la música, aquest fenomen és especialment evident. La tècnica instrumental es valora sovint per sobre de la musicalitat, ja que permet reduir assaigs i optimitzar els recursos econòmics. En molts concursos musicals, el criteri predominant és l’excel·lència tècnica, amb la qual cosa es corre el risc de convertir la interpretació en un exercici de precisió mecànica en lloc d’una experiència estètica i expressiva. La música, però, no hauria de ser una cursa per superar els altres, sinó una via per connectar amb un mateix i amb els altres.
El meu pensament va en una altra direcció. L’experiència de dirigir orquestres i dedicar-me a la pedagogia m’ha ensenyat a veure la música no com un terreny de competició, sinó com un espai de coordinació i escolta. Dirigir no significa imposar, sinó conduir i equilibrar el grup, actuar sobre les actituds dels músics més ique sobre les notes. La música neix a l’interior de la consciència musical, no de la necessitat de demostrar superioritat.
En realitat, fins i tot en l’àmbit esportiu, el veritable repte hauria de ser amb un mateix, amb les pròpies mancances i límits, i no amb l’anomenat contrari. L’adversari, en el fons, no és l’altre, sinó la por al fracàs, la resistència al canvi, la dificultat d’anar més enllà d’un mateix. Per això, la veritable victòria no rau en guanyar o perdre, sinó en participar plenament en el joc i donar el màxim de les pròpies capacitats.
En qualsevol àmbit de la vida, més enllà de classificacions i judicis, l’objectiu hauria de ser la superació i el creixement personal. Quan això es converteix en el centre de l’experiència, la felicitat deixa de dependre de la comparació amb els altres i passa a ser una conquesta interior.