Sempre he pensat que és un error monumental enfrontar dones i homes com si fossin adversaris. Crec que el més important és potenciar la idea que tots, homes i dones, som persones amb igual dignitat, encara que cada gènere tingui les seves particularitats. Per aquest motiu, no m’identifico amb un feminisme que, en alguns casos, fomenta aquesta oposició.
Els rols que homes i dones han assumit al llarg de la història no són estàtics ni imposats de manera arbitrària per una sola part. Més aviat, han estat configurats per les circumstàncies i per l’acord —explícit o implícit— entre ambdós sexes, fet que explica l’existència de societats més matriarcals i altres més patriarcals. Com en qualsevol estructura de poder, hi ha hagut abusos i interessos que han distorsionat la igualtat en determinats àmbits. Tanmateix, amb el temps i a mesura que les cultures evolucionen, aquestes desigualtats tendeixen a compensar-se.
La recerca de la igualtat ha estat sempre un procés lent i costós. És cert que encara hi ha desigualtats estructurals que cal corregir, però aquestes no sempre s’expliquen només com una imposició d’un sexe sobre l’altre. En molts casos, també responen a determinats aspectes culturals i als rols que homes i dones han volgut o acceptat assumir.
És innegable que hi ha diferències entre els sexes. Característiques com la força física, la sensibilitat o la intuïció poden estar més desenvolupades en un gènere que en l’altre, en termes generals. Això no significa que un sigui superior a l’altre, sinó simplement que presenten predisposicions diferents. El problema sorgeix quan aquestes diferències es fan servir com a excusa per justificar un abús de poder.
Per aquest motiu, considero un error voler imposar per llei la paritat estricta entre homes i dones en qualsevol àmbit. Els llocs de responsabilitat haurien de ser ocupats per les persones més capacitades, independentment del seu sexe. Això sí, per la mateixa feina i responsabilitat, ha d’existir una igualtat salarial sense excepcions.
També és evident que hi ha professions en què certes característiques poden fer que un sexe hi encaixi millor que l’altre. Per exemple, unitats policials especials com la BRIMO requereixen una força física que, en termes generals, és més present en els homes. De la mateixa manera, la direcció d’un cor infantil pot beneficiar-se d’una veu blanca femenina, encara que un home també pugui exercir-hi la seva funció utilitzant el falset. Això no vol dir que una dona corpulenta no pugui ser policia o que un home no pugui dirigir una coral; l’important és que les capacitats individuals estiguin per sobre del gènere.
Quan un empresari ofereix un lloc de treball, hauria de fer-ho basant-se en les competències requerides per al càrrec, no en si el candidat és home o dona. Avui dia, moltes dones ocupen càrrecs de responsabilitat en política, periodisme i altres àmbits, i no ha estat fàcil arribar-hi. La lluita reivindicativa, tant individual com col·lectiva, és legítima i necessària, però hauria de ser una lluita per un mateix, no contra l’altre. L’objectiu ha de ser el reconeixement del valor de cada persona, independentment del seu sexe, dins d’una societat que, més que enfrontar-nos, ens ha d’ajudar a trobar un equilibri just i harmònic.
Aquesta realitat es pot estendre a molts altres àmbits, especialment en la cultura, la música i l’art en general. Tradicionalment, s’ha destacat que les dones tenen una sensibilitat manifesta en aquests camps, fet que les ha portat a tenir un paper fonamental en la creació i interpretació artística. Malgrat això, el reconeixement històric ha estat desigual. Coneixem més compositors, escriptors i pintors homes que dones, però això no significa que les dones no hagin participat activament en la creació artística. Sovint han quedat en segon pla, no per manca de talent, sinó per les dinàmiques socials i els rols establerts en cada època.
Un exemple clar d’aquesta discriminació històrica és el món de la música clàssica. Durant molts anys, les grans orquestres simfòniques negaven la participació de les dones. Avui, la situació ha canviat radicalment, fins al punt que, en l’àmbit de la interpretació musical, ja hi ha més dones que homes. Fins i tot s’han format orquestres exclusivament femenines, mentre que una orquestra integrada només per homes seria molt mal vista per determinats sectors del feminisme actual. Aquest contrast posa de manifest com la història evoluciona i com, en alguns casos, es poden generar nous desequilibris en l’intent de corregir les injustícies del passat.
En definitiva, el que hauria de prevaldre en qualsevol àmbit —sigui artístic, professional o social— és la competència i la vocació de la persona, sense que el gènere esdevingui un factor determinant a l’hora d’accedir a una oportunitat o un reconeixement.