Quan parlem de lleis iguals per a tothom, primer caldria assegurar-nos que aquestes lleis són realment justes. Si no ho són, qualsevol persona té el dret —i fins i tot el deure— de combatre-les. Però, com podem determinar si una llei és justa?
En una democràcia, les lleis són aprovades per un parlament elegit per la ciutadania. En teoria, això hauria de garantir que les normes reflecteixin la voluntat popular i que siguin justes. No obstant això, aquest sistema es basa en dues premisses dubtoses: que la societat està prou educada per discernir el que és millor per a tothom i que els representants polítics no manipulen aquesta opinió per interessos particulars. Si aquestes condicions es complissin plenament —cosa que és poc probable—, podríem esperar un cert grau de justícia en les lleis aprovades.
Un cop establertes aquestes lleis i una constitució suposadament justa, el següent pas és analitzar el poder judicial. Qui pot arribar a ser jutge? Tothom hi té realment accés? Són persones totalment imparcials? Els jutges, com qualsevol ésser humà, tenen ideologia, experiències prèvies i, en alguns casos, vincles amb determinats poders polítics o econòmics. Encara que es busqui la màxima professionalitat, és gairebé impossible garantir una neutralitat absoluta. Hauria d’existir un sistema de control per supervisar els mateixos jutges? I qui controlaria aquest sistema? A més, no només els jutges influeixen en l’aplicació de la llei. També hi intervenen els qui aporten proves i construeixen els casos: policies, fiscals i advocats. És possible que aquests actors actuïn sempre de manera objectiva i imparcial? O poden veure’s condicionats per prejudicis, interessos personals o pressions externes?
Suposem, per un moment, que aconseguim lleis justes, proves irrefutables i una justícia imparcial. Això garantiria una aplicació igualitària per a tothom? La resposta, malauradament, és no. Perquè la justícia sigui realment equitativa, haurien de desaparèixer les grans diferències econòmiques, socials i culturals. Tothom hauria de tenir les mateixes oportunitats, una educació basada en la coherència interna i una societat sense classes privilegiades. Però això és un escenari utòpic. A la pràctica, les desigualtats són inherents a la naturalesa humana i als sistemes socials. Com diu la dita: “feta la llei, feta la trampa”. Els qui tenen poder econòmic poden pagar millors advocats; els qui tenen influència política poden modificar lleis al seu favor; i els prejudicis socials fan que determinats grups siguin tractats de manera diferent davant la justícia. Per tant, la idea que la llei és igual per a tothom és més un ideal que una realitat.
Aquesta reflexió sobre la justícia pot traslladar-se també al món de la música. L’apreciació musical sovint es considera una qüestió de gustos personals, però també hi ha crítics i especialistes que s’atorguen el dret de decidir quina obra és bona, mediocre o dolenta. Però, qui determina realment les lleis de la música? Les autèntiques lleis musicals no són imposades per cap autoritat externa, sinó que neixen a l’interior de cada persona, dins la seva consciència musical. Cadascú percep la música segons la seva formació, sensibilitat i experiència. El compositor proposa una vivència sonora, l’intèrpret la transmet, i l’oient la rep d’acord amb la seva pròpia subjectivitat. Quan aquesta comunicació s’estableix de manera autèntica, es produeix el que podríem anomenar una trobada de subjectivitats (Intersubjective Betreffbarkeit), un diàleg invisible on la música esdevé una experiència compartida. Si les lleis musicals són intrínseques a la sensibilitat humana, potser la veritable justícia hauria de seguir un camí similar: no basar-se tant en normes externes imposades, sinó en principis ètics compartits que neixin de la consciència col·lectiva.
Dir que la llei és justa per a tothom és, en definitiva, una fal·làcia. Alguns creuen que amb el temps s’aconseguirà una societat més equitativa, però d’altres pensem que, lluny de millorar, anem cap a un empitjorament del sistema. Potser cal esperar una nova era de la humanitat, un canvi profund en la manera d’entendre la justícia i la societat. I en aquest procés, la música ens pot ajudar? Potser sí. Perquè, a diferència de les lleis humanes, la música no discrimina, no castiga, ni beneficia els poderosos. Simplement existeix per a qui vulgui escoltar-la.