El dret a l’educació és un dret fonamental reconegut per la Declaració Universal dels Drets Humans (article 26) i per nombrosos tractats internacionals. Aquest dret no només garanteix l’accés al coneixement, sinó que és essencial per al desenvolupament personal i social, per a la construcció d’un pensament crític i per a la capacitat de viure en una societat justa i equilibrada.
Sempre he cregut que molts dels problemes que afecten la societat i les relacions humanes tenen el seu origen en una educació deficient. Per això, aquesta hauria de ser gratuïta, lliure, equitativa i accessible per a tothom al llarg de tota la vida. A més, hauria de tenir qualitat i adaptar-se a les necessitats específiques de cada persona, garantint així que ningú quedi exclòs del procés educatiu.
Tanmateix, l’educació actual està orientada a la producció i a la tecnificació. Es prioritzen les habilitats tècniques i l’eficiència econòmica per damunt del pensament crític i la consciència ètica. Ja no s’ensenya a pensar en un mateix com a individu responsable, sinó com a part d’un engranatge en una maquinària global. Aquest model redueix l’ésser humà a un simple agent productiu, menystenint la seva capacitat per reflexionar, qüestionar i transformar el món.
Per revertir aquesta tendència, cal una educació que desenvolupi la consciència crítica, especialment en relació amb la tecnologia i les seves conseqüències. La responsabilitat ètica hauria de ser un pilar fonamental en la formació de les noves generacions, evitant que la humanitat quedi subordinada a la màquina.
En aquest sentit, és imprescindible revaloritzar l’art i la cultura humanística com a eix central de l’educació. La música, el teatre, la dansa i les arts plàstiques no haurien de ser considerades disciplines secundàries, sinó essencials per al desenvolupament integral de la persona. Haurien de tenir el mateix pes que les matemàtiques, les ciències o la llengua en els plans educatius.
L’educació artística hauria de ser obligatòria, troncal i plenament presencial en totes les etapes formatives. No hauria de ser una matèria només teòrica, sinó eminentment pràctica. En el cas de la música, per exemple, tots els estudiants haurien de tenir l’oportunitat de cantar, tocar un instrument i fins i tot explorar la creació musical. A més, l’art hauria d’estar estretament vinculat amb altres assignatures com la història, la filosofia, les matemàtiques o les ciències. Per exemple, la música pot ser una eina poderosa per comprendre conceptes matemàtics o físics, i les altres arts poden servir per aprofundir en aspectes socials, històrics i filosòfics.
Un altre factor que condiciona la formació de la consciència crítica és el paper dels mitjans de comunicació. D’una banda, imposen una visió del món on la joventut, la immediatesa i la novetat tenen més valor que l’experiència i la reflexió. Això genera una societat ansiosa i accelerada, on molts individus senten que “queden enrere” si no segueixen el ritme frenètic imposat.
D’altra banda, els mitjans sovint modelen la realitat segons interessos econòmics i polítics, provocant una desinformació massiva i una percepció distorsionada del que realment importa en la vida humana. Les televisions, en lloc d’afavorir un debat intel·ligent i enriquidor, es limiten a emetre programes d’entreteniment banal, debats superficials amb opinadors mediàtics i continguts dissenyats per mantenir el públic distret i sotmès al mercat i al consum.
Si no volem que l’ésser humà es torni obsolet en la seva pròpia societat, necessitem una educació que fomenti la reflexió, la responsabilitat i la capacitat de transformar el món, no només d’adaptar-s’hi. Això només serà possible si posem l’art, la filosofia i el pensament crític al centre de l’educació. Perquè només una societat que educa en la llibertat i en la creativitat pot aspirar a ser veritablement humana.