Un dels objectius naturals i primordials de tot ésser viu és, senzillament, viure. La vida, en el seu estat més bàsic, exigeix un entorn favorable a les nostres necessitats orgàniques i una energia suficient per fer funcionar tot el nostre sistema vital. Aquest objectiu, que podem anomenar supervivència, ens acompanya durant gairebé tota la vida, encara que en la seva etapa final potser es manifesta d’una manera menys evident.
Ara bé, més enllà d’aquesta necessitat vital, els éssers humans ens fixem constantment altres objectius que, si bé no són tan essencials com la supervivència, són igualment importants per donar sentit a la nostra existència. Establim objectius contínuament, gairebé sense adonar-nos-en: des del moment en què ens llevem al matí fins que ens tornem a ficar al llit. “Ara vaig al bany”, “ara em vesteixo”, “ara esmorzo”… Cada petita acció requereix una intenció, un propòsit, encara que sovint no en siguem conscients.
Aquests petits objectius es realitzen de forma espontània, sense necessitat de planificació. Però d’altres requereixen una reflexió i un disseny previ. Hi ha objectius a curt, mitjà i llarg termini. Alguns poden semblar utòpics, d’altres són perfectament assolibles. En qualsevol cas, tots necessiten una estructura: cal dividir-los en fites més petites i properes, que ens permetin avançar pas a pas fins al nostre propòsit final.
És evident que per assolir qualsevol objectiu cal esforç, constància i els mitjans apropiats, però sobretot, disciplina i força de voluntat. El resultat no depèn només de les capacitats individuals, sinó també del desig i la tenacitat per aconseguir-lo. Ara bé, cal ser realista: voler assolir objectius manifestament impossibles pot ser contraproduent. Per exemple, un home d’edat avançada no podrà córrer mai els cent metres en deu segons. Però si aquest desig li serveix com a estímul per mantenir-se actiu i cuidar el seu cos, ja és en si mateix un objectiu valuós.
No hem de caure en el desànim si no assolim tot allò que ens proposem. De fet, sovint és més important el camí recorregut i la manera com el recorrem que no pas el mateix objectiu final. Quan assolim una fita, immediatament en neix una altra, sovint més ambiciosa. Això indica que el veritable valor rau en el creixement personal, en la superació dels propis límits i en el procés continu d’aprendre i avançar.
En el camp de la música trobem una situació paral·lela. L’estudiant d’un instrument comença des de zero, però amb l’orientació i el disseny pedagògic adequat, va assolint fites cada cop més exigents. Un cop consolidat com a instrumentista, la recerca de nous objectius no s’atura: sempre hi ha més a descobrir, més a perfeccionar.
També la interpretació musical exigeix objectius. Una melodia, una harmonia o una peça sencera necessiten un plantejament que en doni sentit. Sense direcció, l’obra musical perd consistència i esdevé efímera en la nostra consciència. En una frase musical —com en el llenguatge parlat— hi ha sons, harmonies i ritmes que actuen com a punts de referència o moments culminants. Aquestes tensions, sovint precedides per fases divergents o plenes de contrast, troben després una resolució, una convergència que condueix a un final serè, com una tornada a la unitat, un estat fora del temps (el Zeitlos).
En definitiva, la vida és un moviment constant, i aquest moviment només es comprèn si hi ha una distància entre un punt de partida i un objectiu, ja sigui intermedi o final. Per això cal mantenir-se actiu, física i mentalment, cercant objectius i intentant assolir aquells que realment ens convenen, perquè són els que més ens ajuden a créixer i els que millor responen a qui som.