Si mirem enrere en el temps, segurament coincidirem que la vida avui és, en molts aspectes, més fàcil que en el passat. Disposem de moltes més eines per resoldre problemes, superar dificultats i afrontar els entrebancs del dia a dia. Tot això ha estat possible gràcies a l’experiència acumulada per generacions anteriors i, sobretot, als avenços tecnològics.
Ara bé, aquesta facilitat d’aconseguir de seguida allò que volem també comporta un risc: ens afebleix personalment. Vivim immersos en la immediatesa. Encara no hem assimilat el present que ja ens envaeix un futur accelerat que el deixa enrere. Aquest ritme vertiginós no ens enforteix, sinó que ens debilita moralment i emocionalment.
Podem parlar, doncs, d’un progrés extern molt evident, però alhora d’un cert retrocés en la nostra evolució interior. Ens hem tornat menys autoexigents perquè sovint no cal entendre el perquè de les coses: tot ja ens ve donat. Els errors possibles ja estan resolts abans que hi arribem. La constància i la disciplina han perdut valor perquè sempre hi ha algú —o alguna cosa— que s’encarrega del que abans fèiem nosaltres. I així acabem rebent recompenses que, sovint, no ens hem guanyat.
Tot plegat ens fa creure que som més lliures i forts. Però, en realitat, som més dependents que mai de qui controla la tecnologia, de qui decideix per nosaltres com viure i què desitjar. Ens arrosseguen cap a falses realitats, on l’autoestima depèn dels “likes” de les xarxes socials i no del nostre esforç ni del nostre criteri.
Cal, doncs, trobar un equilibri entre aquest progrés fascinant i la nostra pròpia evolució com a persones. Necessitem respirar, anar al nostre ritme, assimilar el que vivim i créixer d’una manera més humana. Necessitem temps per pensar, llegir, escriure, escoltar música, fer-ne, compartir estones amb amics —amb el mòbil apagat— i connectar amb el nostre món interior.
Hem de recuperar el valor de l’esforç per aconseguir objectius propis, en lloc de viure perseguint objectius que ens imposen els altres.
Un dels exemples més clars i reveladors el trobem en el món de la música. Per aprendre a tocar un instrument, cal seguir pas a pas tot un procés. Cal preparar els dits, els braços, la respiració, l’oïda i la ment. Només amb constància, repetició i dedicació es pot dominar un instrument. El mateix passa amb la composició musical: crear una obra pot ser un procés dur, fins i tot dolorós, perquè requereix molt esforç, concentració i capacitat de superació. Però és precisament aquest camí exigent el que fa que, un cop assolits els objectius, la satisfacció sigui profunda i autèntica. El mateix es pot dir dels directors d’orquestra, dels pintors, escriptors, artesans, científics o esportistes. En tots els àmbits de la vida, el progrés real només arriba quan hi ha esforç, compromís i ganes de superar-se.
També és cert que la tecnologia pot ser una bona aliada, si la sabem fer servir correctament. Ens pot ajudar a avançar en el nostre camí, però mai hauria de substituir la part essencial de l’esforç. Perquè és esforçant-nos que aprenem, que ens coneixem, que descobrim el nostre valor i, en definitiva, que trobem un sentit real a la vida.
Recuperar la cultura de l’esforç no és fer un pas enrere: és recuperar el camí del creixement personal i col·lectiu, on el progrés tecnològic estigui al servei de la persona, i no al revés. Només així podrem avançar amb plenitud, llibertat i sentit.