Si deixem de banda les circumstàncies que ens envolten en néixer —com l’entorn immediat, la genètica o l’ADN— podríem dir que, en essència, tots els humans naixem iguals. Ara bé, a mesura que creixem, comencem a diferenciar-nos, no tant per allò que som en essència, sinó per les possibilitats reals de desenvolupament que se’ns ofereixen. Les condicions materials, educatives, afectives o culturals poden afavorir o limitar profundament aquest desenvolupament. Per tant, malgrat que tots partim de la mateixa base biològica, les desigualtats inicials es van amplificant al llarg de la vida.
El més just seria que tots els éssers humans disposéssim d’oportunitats similars, però no és així. És cert que l’esforç individual o col·lectiu pot jugar un paper rellevant en la realització personal, però també tenim una inclinació —gairebé instintiva— a crear desequilibris, a jerarquitzar, a comparar-nos constantment i, sovint, de manera esbiaixada.
Tenim la tendència a sobrevalorar aquells que destaquen en algun àmbit i a menystenir els que considerem menys capaços o mediocres. Aquestes valoracions exagerades generen mites i llegendes: figures que col·loquem en un pedestal i que sovint deixem de qüestionar. A més, el sistema social i econòmic que hem construït tendeix a reforçar aquestes diferències, atorgant poder a uns pocs i sotmetent molts altres.
L’ésser humà, en la seva necessitat de sentit i referents, tendeix a crear ídols i figures superiors —gairebé divines— que pugui venerar. Això s’observa en àmbits tan diversos com la religió, la política, l’esport o l’entreteniment. Sigui en un partit polític, una confessió religiosa o un club de futbol, es busquen líders carismàtics, figures que aglutinin poder i confiança cega, i sovint s’accepta la seva autoritat sense esperit crític.
La creença en déus —o en qualsevol sistema de pensament que doni sentit a l’existència— és un fenomen antic i persistent. Potser ens ajuda a justificar la vida, però també la mort, o fins i tot la incertesa de la no existència. Creure o no creure, però, no és intrínsecament bo ni dolent. El que importa és que aquestes creences —siguin religioses, ideològiques o culturals— tinguin una certa consistència, encara que, en el fons, sempre seran creences, no realitats absolutes.
Avui dia tenim accés a més informació que mai a través de la televisió, la ràdio i les xarxes socials. Però això no vol dir que tot el que rebem sigui cert, ni que tothom estigui preparat per destriar la veritat de la manipulació. Vivim en una època en què els valors han canviat profundament, on el diner ho condiciona tot i la societat es regeix per criteris mercantils. Enmig de milers de missatges, verídics o falsos, sovint ens “venen la moto” o ens fan passar “gat per llebre”.
En el món altament mercantilitzat de l’art i la música, sovint es produeix una gran distorsió entre talent i reconeixement. Encara que és cert que és difícil que un artista realment mediocre sobresurti sense unes qualitats mínimes, també és cert que molts músics i artistes d’alt nivell, amb una sensibilitat i creativitat excepcionals, resten invisibilitzats o relegats a un segon pla. No per manca de talent, sinó per no tenir accés als canals de difusió adequats, o simplement per no encaixar amb el relat que els mitjans volen imposar.
Aquest fenomen s’aguditza encara més en determinats àmbits. Per exemple, entre els intèrprets instrumentals, encara és possible que el talent pur es manifesti a través de l’execució en directe, i que aquest sigui valorat pel públic, tot i que sovint també aquí el judici es veu condicionat per modes, aparença o màrqueting. Però és en el camp de la direcció d’orquestra on el desequilibri és més evident: la figura del director ha esdevingut, en molts casos, més un símbol d’autoritat que no pas un veritable coordinador musical. El prestigi associat al càrrec, la projecció pública i el relat que es construeix al seu voltant pesen més que la capacitat real d’escoltar, dialogar i construir musicalment amb l’orquestra. Aquest desajust crea un frau musical que contribueix a perpetuar mites i llegendes en lloc de posar el focus en la veritable qualitat artística.
Potser la pregunta de fons que caldria fer-se és: ¿ens estem desconnectant del sentit autèntic de les coses? ¿No hem substituït l’experiència real, el criteri propi i la sensibilitat personal per ídols, figures mediàtiques i relats construïts? Potser sí, i potser aquesta substitució és una estratègia eficaç per tenir-nos ocupats, entretinguts, sotmesos. El que és cert és que enmig del soroll i la saturació d’imatges i missatges, allò essencial —el que és veritablement valuós— sovint es perd de vista. I només amb un esperit crític actiu i una mirada neta podrem recuperar-lo.