Aquesta és una pregunta aparentment senzilla, però que amaga una dinàmica molt complexa que forma part de la naturalesa de tots els éssers vius. Tota criatura viva, inclosos nosaltres, té mecanismes per relacionar-se amb l’entorn: primer per sobreviure, després per adaptar-se i actuar segons les situacions que se li presenten, siguin favorables o no.
Els nostres sentits —la vista, l’oïda, el tacte, l’olfacte…— estan constantment analitzant allò que ens envolta. I ho fan espontàniament, comparant allò que percebem amb el que el cervell espera rebre. Si hi ha coherència, hi ha acceptació; si no, cal decidir com respondre. Aquest mecanisme, que funciona gairebé sense que ens n’adonem, desemboca sovint en una valoració ràpida: ens agrada o no ens agrada.
En la infància, quan tot és nou i el món encara és un territori desconegut, aquesta mena de judicis són molt més oberts. L’infant tendeix a acceptar el que li arriba, però també pot mostrar rebuig cap a allò que no sintonitza amb la seva essència, amb allò que el fa ser com és. Amb el temps, a mesura que la personalitat es consolida, aquestes reaccions esdevenen més estables. L’adult ja sap —o creu saber— què li sembla correcte o incorrecte. El seu cervell està format, les seves creences sobre la vida més o menys establertes. Per això, davant d’una situació nova, la resposta és més previsible: m’agrada o no m’agrada. Però aquesta resposta no és només cognitiva, sinó també emocional, influïda per l’estat d’ànim, l’educació, la cultura o fins i tot l’experiència prèvia.
Els humans som, en el fons, màquines de predir. Anticipem i avaluem constantment. Aquesta capacitat ens permet adaptar-nos, però també ens limita si ens aferrem massa a les expectatives i ens tanquem al que no encaixa dins el nostre esquema. Aquí entra en joc una facultat important: la capacitat de re-questionar-se. Preguntar-nos per què una cosa no ens agrada pot ser l’inici d’una nova comprensió. El creixement interior sovint comença quan ens atrevim a mirar més enllà de la primera reacció.
Amb la música passa exactament el mateix. Allò que coneixem, que ens és familiar, tendim a valorar-ho positivament. En canvi, allò que ens resulta desconegut o que s’allunya del nostre gust previ, pot generar rebuig. No perquè sigui “dolent”, sinó perquè no respon a cap expectativa prèviament construïda. Ara bé, si ens exposem repetidament a aquesta música nova, si ens hi acostem amb atenció i una voluntat sincera de comprendre, és molt probable que acabem apreciant-la. Pensem, per exemple, en com moltes obres de Stravinsky, Bartók o Schönberg —que van trencar radicalment amb els cànons musicals del seu temps— van ser rebudes amb hostilitat en el seu moment i avui són considerades clàssics del segle XX.
També és freqüent que valorem una música no tant pel que és, sinó per les emocions o els records que ens evoca. Una cançó potser no és especialment rellevant musicalment, però si ens connecta amb una vivència intensa o significativa, pot arribar a ser molt estimada. Per això sovint no és només la música en si, sinó el context —on, com i amb qui l’escoltem— el que determina la resposta emocional que ens provoca.
Hi ha una imatge que m’agrada fer servir: el que avui et sembla estrany o fins i tot desagradable pot ser, simplement, un idioma artístic que encara no parles. Com qualsevol llengua nova, requereix temps, exposició i un cert esforç per arribar a entendre-la. L’art més innovador —no només la música— sovint necessita aquest temps per fer-se un lloc en la nostra sensibilitat.
Per això és tan important donar un marge al judici immediat. Cal temps per ampliar el coneixement, per desenvolupar la sensibilitat, per deixar espai a l’emoció. Una cosa —o una persona— que d’entrada no ens agrada pot arribar a agradar-nos si hi aprofundim, si intentem entendre-la, si hi connectem més enllà de la primera impressió. També pot passar a la inversa, és clar. Però l’essencial és aquest esforç de tolerància abans de jutjar. Obrir la mirada abans de tancar el veredicte.
Moltes vegades, com a músic, em pregunten quin concert del programa val més la pena. Sempre dono la mateixa resposta: no és tant la peça en si, sinó com ens l’ofereixen. El valor d’un concert no depèn només de si una obra és “bona” o no, sinó de la capacitat dels intèrprets per fer-nos-la entendre, per emocionar-nos o —per què no— per fer-nos descobrir que allò que pensàvem que no ens agradava, en realitat, només esperava ser escoltat amb una altra oïda.