És bo ser bo, però compte: hi ha formes de bondat que, si no van acompanyades de criteri i responsabilitat, poden acabar sent perjudicials, tant per a qui la rep com per a qui la dóna.
Ajudar els altres amb bona fe és, en principi, un acte lloable i necessari. És un gest que expressa humanitat i empatia. Però cal tenir present que ajudar no vol dir fer-ho tot per l’altre ni substituir la seva responsabilitat. La veritable ajuda és aquella que afavoreix l’autonomia de la persona ajudada, que li dona eines perquè pugui espavilar-se i créixer per ella mateixa.
Per exemple, un mestre ha d’ajudar els seus alumnes a progressar, sí, però això no vol dir facilitar-los les coses de manera que tot resulti fàcil i sense esforç. El bon docent no és aquell que simplement transmet coneixements, sinó aquell que sap despertar la curiositat, guiar el procés i provocar que l’alumne aprengui per si sol. Donar-ho tot mastegat pot semblar una mostra de generositat, però, en realitat, pot ser una forma subtil de menysprear la capacitat de l’altre.
El mateix passa en l’àmbit laboral. Un empresari pot donar un marge de confiança a un treballador que comença, pot oferir-li formació i suport inicial, però amb l’expectativa clara que, en poc temps, aquest treballador haurà de ser capaç d’espavilar-se i aportar valor. Si no ho fa, l’empresa no podrà sostenir la seva presència. L’ajuda no ha de convertir-se en dependència.
Aquest principi també és aplicable a les polítiques d’acollida. Un país pot i ha d’acollir immigrants legals i oferir-los ajuts inicials per facilitar la seva adaptació: aprendre la llengua, entendre els costums, accedir al mercat laboral… Ara bé, aquestes ajudes han de tenir un límit temporal i estar orientades a la integració efectiva. No poden alterar l’equilibri de la comunitat d’acollida ni convertir-se en privilegis permanents que generin greuges comparatius.
Pel que fa a la immigració il·legal, cal actuar amb humanitat però també amb fermesa. No es pot permetre una entrada descontrolada i fora del marc legal. S’han d’establir mecanismes d’acollida temporal, però també cal aplicar la legislació vigent: si les persones no poden regularitzar la seva situació ni accedir a una feina en un temps raonable, s’hauria de procedir al retorn al país d’origen. Per fer-ho de manera justa i eficaç, caldrien convenis bilaterals amb aquests països, acompanyats d’inversions que creïn ocupació i evitin que la migració sigui l’única sortida. Evidentment, no es pot permetre que ningú mori al mar, però tampoc es pot permetre una situació que posi en risc la cohesió de la societat d’acollida.
Hi ha una dita popular que diu: “Tot aquell a qui ajudis i protegeixis, si no ha après a valdre’s per ell mateix, pot acabar girant-se en contra teu.” Aquesta dita, que pot semblar dura, conté una veritat important: els ajuts, per ser realment útils, han de tenir com a finalitat última la capacitació, no la perpetuació de la dependència. Això no vol dir deixar de fer favors, ni tancar-se a la solidaritat. Ajudar de debò és ensenyar a caminar, no portar a coll. I moltes vegades, el bé que fem per un cantó ens torna per un altre, d’una manera inesperada.
També en el món de la cultura i l’educació cal estar amatents al bonisme. Les subvencions públiques i el patrocini privat poden ser molt útils per impulsar projectes valuosos, especialment en les fases inicials. Però si aquests projectes esdevenen crònicament dependents de l’ajut extern, corren el risc de perdre empenta, esperit innovador i autocrítica. L’ajuda sostinguda pot anestesiar la creativitat.
En aquest sentit, els projectes culturals públics haurien de mantenir-se al marge d’interessos privats, per tal de garantir que la seva programació responen realment a criteris d’interès general i no a influències o conveniències particulars.
Pel que fa a l’educació musical, és evident que cal suport institucional per fer-la accessible i de qualitat. Però aquest suport hauria de ser puntual i ben dirigit, amb l’objectiu que les iniciatives acabin sent sostenibles per elles mateixes. El mestre de música, com el director d’orquestra, no ha de ser una figura autoritària ni un solucionador de problemes permanent. El seu paper és el de coordinar, orientar, suggerir, estimular. Ha de saber activar l’interès de l’alumne i ajudar els músics a trobar un camí interpretatiu compartit.
Si el professor o el director s’interposen massa, si donen totes les respostes i prenen totes les decisions, poden acabar creant un entorn de passivitat. Aquesta actitud, que pot semblar compassiva o “bona”, esdevé un bonisme que desactiva la responsabilitat i l’expressió personal dels alumnes o intèrprets. I aleshores, el resultat final —sigui un aprenentatge o una interpretació— serà pobre, poc autèntic i, sobretot, mancat de vida.