Des del meu punt de vista, discernir què és bo o dolent no és gens fàcil. Tanmateix, si prenem com a premissa que tot allò que contribueixi al bé comú —no només el de la nostra espècie, sinó també el de la natura i el conjunt del planeta— pot considerar-se bo, i que, per contra, tot allò que afavoreixi actituds egoistes, individualistes o destructives és dolent, ja tenim una orientació clara per reflexionar.
Ara bé, cal també tenir en compte els mitjans emprats per assolir els objectius. No tot allò que pretén un fi bo ho aconsegueix si utilitza mitjans reprovables. És en aquesta tensió entre mitjans i fins que es juga bona part de l’ètica de les accions humanes.
Crec sincerament que cada ésser humà conté dins seu ambdues possibilitats d’actuació: la del bé i la del mal. I segons les circumstàncies, l’entorn, l’educació i la cultura, es decanta cap a una o altra. Ningú neix absolutament bo o dolent: som éssers en construcció constant.
Totes les cultures, religions, estats i organitzacions estableixen codis de conducta amb l’objectiu de garantir la seva pròpia continuïtat. Aquests codis varien, però gairebé sempre inclouen formes de càstig per als qui no s’hi adapten i apel·len sovint a la por, associant-hi mals individuals o col·lectius. Ara bé, ¿no seria millor insistir en la informació, l’educació i el desenvolupament de la consciència global en lloc de promoure la por i la repressió?
Les guerres i els conflictes sorgeixen, en gran mesura, quan manca la consciència que l’altre és part de tu, que en el fons et pertany. Quan domina el “primer jo” (o el “primer nosaltres”) i l’altre és vist com un obstacle o enemic, la convivència es trenca. Sovint es pretén destruir l’altre, quan en realitat aquest altre podria esdevenir un aliat per a la pròpia subsistència. Aquesta actitud acaba, indefectiblement, en destrucció mútua. El conflicte o la guerra mai són solucions veritables.
Aquest “primer jo” està gairebé sempre associat a interessos econòmics, que al seu torn generen desigualtats entre els éssers humans i, per tant, més conflictes. Per això cal avançar cap al costat bo, cap al costat de la cooperació, i resoldre els conflictes de manera immediata, abans que s’enquistin. Les actituds egoistes són un error evident.
Cal fomentar els pactes, entre persones, països, cultures… Encara que no siguin totalment satisfactoris per a una part, si ho són, almenys parcialment, per a totes dues, ja representen un pas endavant. Com es diu sovint en el món dels negocis: “business for you, business for me”.
En el camp de la creació musical, el compositor reflecteix, d’una manera sublimada, aquests mateixos conflictes humans. Crea contrastos, tensions, oposicions entre elements musicals, que commouen la consciència de l’oient. Aquestes tensions donen vida a l’obra i fan possible el seu desenvolupament. Però la peça només es tanca quan arriba una resolució, un moment de descans, de comprensió, de pau. D’alguna manera, una composició musical és una metàfora de la vida humana: naixem en pau, vivim enmig de tensions i conflictes, i —amb sort— morim en pau. Algunes creences sostenen que aquesta pau definitiva arriba amb l’assoliment de la plenitud, i que potser calen més d’una vida per arribar-hi.
Malauradament, l’ésser humà no sembla haver entès encara que tot conflicte necessita una resolució, i que aquesta només és possible si es dota el conjunt humà d’un veritable humanisme. Ens posem d’acord només quan el perill és immens i comú? Cal que ens enfrontem a una amenaça extraterrestre perquè, finalment, actuem a l’una? I si fos així, ¿no seria més assenyat, també amb aquests nouvinguts, buscar acords i entendre’ns des del respecte i la convivència?