En termes absoluts, és molt difícil definir què és bo i què és dolent. Aquestes valoracions no són universals ni inqüestionables; depenen del context, de la cultura, del moment històric i, sobretot, del punt de vista des del qual s’observen. El que pot ser bo per a mi pot resultar dolent per als altres. Per exemple, una decisió econòmica que beneficia una empresa pot perjudicar el medi ambient o una comunitat local.
Amb el temps, i sota la influència de l’entorn —la família, l’educació, els valors culturals, la religió o les experiències personals— anem adquirint una sèrie de principis que ens serveixen de guia per discernir el bé del mal. Cada cultura, tradició o marc de referència (ètic, religiós, social, filosòfic o personal) estableix els seus propis criteris. Així, en algunes societats, certes pràctiques poden ser considerades nobles o virtuoses, mentre que en d’altres són vistes com a moralment inacceptables.
En teoria, sembla que el bé comú hauria de prevaldre per damunt dels interessos particulars. Moltes lleis i normes socials es basen en aquest principi, amb l’objectiu de garantir la convivència i el respecte mutu. Des d’una perspectiva ètica, podem considerar que una acció és bona quan produeix el màxim de benestar o felicitat per al major nombre de persones , quan compleix amb un deure moral universal, independentment de les conseqüències, quancontribueix al desenvolupament d’un caràcter virtuós (ètica de la virtut: prudència, justícia, coratge, temperança…).
En canvi, una acció es considera dolenta si provoca patiment, té conseqüències nefastes o resulta injusta. Mentir deliberadament, manipular els altres, o explotar algú en benefici propi serien exemples evidents d’accions moralment reprovables.
Tot i això, a la pràctica, l’ésser humà es mou sovint per interessos particulars, conveniències o judicis esbiaixats. Tanmateix, existeixen dins nostre dues forces poderoses que poden orientar-nos cap al bé: la consciència moral, aquesta “veu interior” que ens incomoda o ens dóna pau segons el que fem, i l’empatia, la capacitat de posar-nos al lloc de l’altre. També el sentiment de culpa pot ser un senyal que hem actuat de manera contrària als nostres valors més profunds.
Ara bé, la legalitat no sempre coincideix amb la moralitat. El que és legal no necessàriament és just o bo. Hi ha lleis que, tot i ser vigents, poden ser profundament injustes. Les diferències culturals en temes com el paper de la dona, la família, la llibertat individual o la relació amb la natura poden generar contradiccions flagrants. El fet que una pràctica sigui legal en una societat no implica que sigui moralment acceptable en una altra. Per exemple, en algunes cultures es justifica la mutilació genital femenina com a tradició, tot i que atempta contra els drets humans fonamentals.
A això s’hi afegeix la creença en lleis divines, revelades a través de textos sagrats, profetes o pregàries. Per a molts, allò que és bo és allò que està conforme amb la voluntat de Déu, i allò dolent és el que separa l’ànima del seu destí espiritual. Aquestes visions poden portar consol, però també poden ser font de fanatisme quan s’utilitzen per justificar l’exclusió, la violència o la intolerància.
Des d’un punt de vista més personal, crec que el que és bo s’experimenta com allò que obre, que respecta la realitat, que fa créixer la llibertat i la consciència. És bo allò que ens ajuda a ser més humans, més connectats amb nosaltres mateixos i amb els altres. Per contra, és dolent allò que cosifica l’ésser humà, que instrumentalitza les persones, que aliena, degrada o tanca la possibilitat de créixer interiorment.
Aquest principi pot aplicar-se també a l’art i, en particular, a la música. No tot el que sona bé és necessàriament bo, ni tot el que sona estrany o inquietant és dolent. El criteri no pot ser només estètic. El que importa és el contingut intern del que sona, les relacions entre els elements, el moviment de consciència que es produeix en el compositor, l’intèrpret i l’oient. Quan la música genera tensió i resolució, contrastos vius, unitats superiors de sentit en el temps, pot arribar a provocar una sensació d’unitat total, una experiència que transcendeix el temps —el que podríem anomenar Zeitlosigkeit, atemporalitat.
Quan hi ha respecte als altres i a un mateix, quan hi ha coherència interna i es preserva la veritat, podem dir que estem davant d’allò que és bo. Quan, en canvi, hi ha manipulació, engany, por, egoisme, quan es passa per sobre dels altres, es degrada, s’aliena o es tanquen possibilitats, ens trobem davant d’allò que és dolent, encara que tingui una aparença atractiva o disfressada de virtut.