Malauradament, sí.
Les aparences enganyen molt més del que voldríem reconèixer.
Però, per què l’ésser humà necessita contínuament posar-se una màscara? És que no s’accepta tal com és? Voldria ser diferent del que realment és?
Potser sí. Davant l’entorn social, molts senten la necessitat de mostrar-se d’una manera concreta per ser acceptats, estimats o valorats. Ens adaptem, amaguem certs aspectes de la nostra personalitat i projectem allò que pensem que els altres volen veure. És una mena de representació constant, com si la vida fos un gran escenari.
Des de petits, la família i la societat ens ensenyen què “està bé” i què “no està bé”. Aquestes normes —arrelades a la cultura, a la religió o a la tradició— poden ajudar-nos a conviure, però també poden convertir-se en cadenes que limiten la nostra llibertat interior.
Quan una norma va en contra de la nostra consciència, sovint optem per dissimular, per no entrar en conflicte. Però, a quin preu? Quantes vegades hem callat el que pensàvem per por de desagradar?
Hi ha societats, i fins i tot religions, molt tancades en creences antigues, incapaços de mirar el present amb ulls nous. D’altres, més obertes, permeten una expressió més lliure de la identitat. En qualsevol cas, conviure exigeix unes regles, sí, però aquestes no haurien d’anul·lar la sinceritat ni la coherència amb un mateix.
És trist observar com gran part dels éssers humans basen la seva vida en l’estratègia d’aparentar. No es diu el que es pensa, sinó el que es creu que s’ha de dir. No es fa el que un sent, sinó el que els altres esperen. L’important ja no és “ser”, sinó “semblar”.
La política n’és un bon exemple: sovint s’hi premia la imatge, el discurs buit però convincent, més que la veritat o la coherència. I en el món dels negocis, passa igual: el màrqueting ven més que la qualitat, i la façana importa més que el contingut.
El camp de l’art tampoc se’n lliura. Molts artistes abandonen el seu món interior per produir el que el mercat espera d’ells. És una mena de prostitució interior: pintures fetes per vendre, música pensada per agradar, no per expressar. El músic, per exemple, pot caure fàcilment en la temptació de l’aplaudiment fàcil: volums excessius, velocitats espectaculars, efectes vistosos… Tot això pot ser atractiu, sí, però sovint desfigura l’essència del que la música hauria de ser: un moviment interior de la consciència, una experiència viva i sincera.
Aparentar pot semblar una estratègia útil per sobreviure en aquest món, però acaba anul·lant el més valuós: la veritat de ser un mateix. Quan deixem de ser autèntics, perdem el contacte amb el nostre centre, amb la nostra alegria natural. Ens convertim en ombres d’allò que voldríem ser.
Educar en la sinceritat i l’autenticitat és un dels grans reptes del nostre temps. Els infants i els joves haurien d’aprendre que el valor d’una persona no rau en la imatge que projecta, sinó en la coherència entre el que pensa, sent i fa. Només així podrem construir una societat menys hipòcrita i més humana, on l’aparença deixi pas a l’essència.
Ser un mateix, sense màscares, és potser el gest més revolucionari i alliberador que existeix.