L’ésser humà viu constitutivament entre dues dimensions inseparables: d’una banda, la soledat de l’individu conscient de si mateix; de l’altra, la pertinença al grup humà i, en un sentit més ampli, al conjunt de la natura. Aquesta doble condició marca profundament la manera com ens relacionem amb el món, amb els altres i amb nosaltres mateixos. Quan la persona es troba allunyada del soroll social, sola o immersa en la natura, tendeix a recollir-se, a concentrar-se en el seu interior i, sovint, a percebre amb més claredat allò que és essencial. En aquests moments, la consciència esdevé més fina i la relació amb un mateix, més honesta.
Tanmateix, aquesta soledat no sempre és desitjada ni fàcil de sostenir. L’autointrospecció pot resultar inquietant o fins i tot angoixant, especialment quan la vida interior no està pacificada. Per això, no és estrany que moltes persones busquin constantment la presència dels altres com una manera d’evitar el silenci i de fugir d’un diàleg interior que els incomoda. Així, es podria dir que els éssers humans es distribueixen al llarg d’un ampli espectre: des d’aquells capaços de viure amb intensitat una vida interior profunda —a vegades excessiva— fins a aquells que no suporten la solitud i necessiten estar envoltats de gent de manera contínua. Com gairebé sempre, els extrems no són bons, i el que resulta realment fecund és un equilibri viu entre interioritat i obertura al món.
Quan aquests dos aspectes es troben en harmonia, la persona actua d’acord amb uns principis sòlids, i hi ha una coherència real entre el que pensa, el que diu i el que fa. Aquesta unitat interior permet una comunicació autèntica amb els altres. Quan l’equilibri es trenca, en canvi, poden aparèixer dues derives oposades però igualment problemàtiques: d’una banda, l’individu tancat en si mateix, egocèntric i incapaç de compartir; de l’altra, aquell que viu exclusivament a través dels altres, sense contacte amb el seu món interior, desorientat i sense criteri propi.
Cal precisar que tenir una vida interior rica no implica, en cap cas, ser egoista. L’egoisme no neix de la profunditat interior, sinó d’un “jo” superficial, primari, que busca afirmar-se sense referència a cap principi. Aquest “jo” no és el nucli íntim de la persona, sinó una màscara que navega pel món sense rumb ni responsabilitat. Tot això incideix directament en la manera com ens comuniquem, tant amb nosaltres mateixos com amb els altres, una comunicació que sempre es veu condicionada pels valors dominants de cada època.
És evident que tots tenim interessos. El problema no és tenir-los, sinó la manera com els gestionem. Els interessos poden estar regulats per uns valors humans i ètics o, al contrari, poden imposar-se sense límits. Tenir interessos és propi de la condició humana, però això no justifica actuar contra un mateix ni, encara menys, contra els altres. La persona equilibrada sap trobar el punt just; qui pensa només en si mateix, o qui viu exclusivament pendent de l’aprovació aliena, acaba actuant de manera incorrecta.
Si la societat estigués formada majoritàriament per persones interiorment equilibrades, no caldrien estratègies per dissimular intencions ni per conduir artificialment les accions. La transparència seria possible i la convivència, més senzilla. Però no és així. Vivim en un temps en què no es pot ser plenament transparent, en què cal calcular què es diu, què es fa i com es fa. Aquesta necessitat de protegir el món interior, de no mostrar totes les cartes, fa impossible la transparència i ens introdueix en una dinàmica d’aparença. La veritat interior, en lloc de manifestar-se amb naturalitat, es vesteix amb elements externs; s’hi afegeixen capes, ornaments i, si cal, espectacle.
Els valors predominants han canviat. Avui es considera vàlid gairebé tot allò que està relacionat amb els diners, el mercat, les audiències, la propaganda i la visibilitat. En canvi, tot el que és profund, interior o essencial queda relegat a un segon pla. En aquest context, l’espectacle passa al davant de qualsevol altra consideració. El meu mestre deia sovint que la veritable música és aquella que una persona fa espontàniament a la dutxa, sense públic ni intenció de demostrar res. En aquesta imatge aparentment trivial s’hi amaga una gran veritat: la comunicació autèntica neix de l’espontaneïtat i de la necessitat interior d’expressar-se, no del desig de ser vist o reconegut.
La música, entesa en sentit ampli, ha acompanyat sempre la vida humana en totes les seves manifestacions col·lectives: celebracions, rituals, noces, funerals. Forma part de l’experiència comunitària. Ara bé, la manifestació artística genuïna no necessita gairebé cap element afegit per existir. La tendència actual, en canvi, és la d’acompanyar l’expressió artística amb múltiples elements externs, sovint també artístics, però que poden acabar desvirtuant-ne l’essència. L’òpera n’és un bon exemple: música, paraula, escenografia i dramatúrgia poden enriquir-se mútuament, però també poden competir fins al punt que uns elements anul·lin els altres.
Avui dia costa assistir a un concert on no hi hagi elements visuals, tecnològics o escènics que distreguin l’atenció del fet musical. Les orquestres creixen en nombre, els auditoris es fan més grans, el so s’amplifica i s’hi afegeixen recursos multimèdia. Progressivament, la interpretació deixa de mirar cap a l’obra i passa a mirar cap a la promoció i la venda. Abans es feia un enregistrament per presentar un concert; avui, sovint, es fa el concert per promocionar un disc o una imatge.
És cert que tota comunicació, també la musical, conté inevitablement una dimensió d’espectacle. El problema apareix quan aquest component superficial esdevé central i substitueix l’essència, quan es posa l’accent en l’efectisme, en la demostració de virtuosisme o en la voluntat d’agradar a qualsevol preu. En aquests casos, la comunicació deixa de ser sincera i esdevé una operació carregada d’interessos.
Vivim en una època en què sembla haver-se perdut el contacte amb l’essència de les coses, íntimament lligada a la vida interior de les persones, mentre predomina la necessitat de mostrar, de seduir i de consumir aparences. El més preocupant no és només aquesta deriva, sinó el fet que socialment sigui celebrada i aplaudida. Potser el repte humanístic del nostre temps consisteix a recuperar el silenci, la profunditat i la veritat interior, i a recordar que tota comunicació autèntica —en la música, en l’art i en la vida— neix d’un ésser humà reconciliat amb ell mateix, capaç de compartir sense disfresses allò que és essencial.