La pau no és un estat que arribi des de fora ni una concessió del món; comença, necessàriament, en la relació amb un mateix. Només quan som capaços d’habitar-nos amb serenor podem aspirar a una pau real amb els altres.
Sempre he pensat que cada ésser humà porta dins seu un espai profund on s’allotja una consciència que va més enllà de la individualitat. Un jo interior que no ens separa, sinó que ens connecta. És una consciència compartida, universal, una energia superior —si es vol dir divina— que tots posseïm i que ens permet reconèixer-nos en l’altre. Estar en pau amb un mateix no és, doncs, un exercici d’aïllament, sinó la capacitat de reconèixer aquest interior que ens vincula amb tot allò que ens envolta.
Ara bé, aquest reconeixement no és possible sense un equilibri delicat entre les dues grans tendències que defineixen l’ésser humà. D’una banda, la nostra individualitat, governada per l’ego, indispensable per a la supervivència, la identitat i l’afirmació personal. De l’altra, la necessitat de l’entorn: els altres éssers humans i la natura, allò que percebem com a exterior però que, en realitat, forma part del mateix organisme del qual nosaltres som una expressió. Quan aquest equilibri es trenca, la pau interior esdevé inaccessible.
Vivim sovint sota el predomini de l’ego, del “primer jo”, com si la realitat fos un camp de forces on només pot prevaldre una voluntat. Però tampoc seria savi anul·lar l’ego o relegar-lo a un segon pla com si fos un enemic. L’ego és necessari; el problema apareix quan esdevé exclusiu, quan oblida la relació i es nega a reconèixer l’altre. Sense equilibri, no hi ha connexió interior possible.
Quan en el món dominen els egos, i no es pensa en el necessari “be comú” o en els valors universals.”, els conflictes són inevitables. I fins i tot quan aquests conflictes semblen resoldre’s mitjançant acords o pactes, si aquests no neixen d’una veritable entesa, la pau és només aparent. Pot haver-hi silenci, però no reconciliació; pot haver-hi absència de guerra, però no convivència. Tard o d’hora, el conflicte reapareix, perquè l’arrel no ha estat transformada.
La pau autèntica només s’aconsegueix quan hi ha pacte, i aquest pacte només és fecund quan els egos comencen a dissoldre’s, no per desaparèixer, sinó per obrir-se. És aleshores quan emergeix el reconeixement mutu, quan el “jo” deixa d’imposar-se i comença a dialogar amb el “tu”. La pau no és la victòria d’un sobre l’altre, sinó l’equilibri viu entre ambdós.
Sempre dic que, quan ens trobem per fer música, no ens reunim simplement en un mateix espai físic. La música, de fet, no existeix abans de ser convocada. Neix de l’actitud, de la disponibilitat interior, de l’absència de personalismes i de la consciència d’un objectiu compartit. Quan això passa, arriba aquesta energia —la música— que ens uneix, que fa possible que les ànimes es trobin. És una autèntica trobada de subjectivitats, un espai on el jo i el tu deixen de competir i comencen a escoltar-se. I això, en essència, és la pau.
La pau, doncs, no és un concepte abstracte ni una utopia llunyana. És una pràctica interior que es projecta cap enfora, una manera d’estar al món basada en l’equilibri, l’escolta i el reconeixement. Sense aquest treball interior, qualsevol intent de pau col·lectiva és fràgil. Amb ell, en canvi, la pau esdevé possible, tangible i compartida.