Sempre he considerat, en qualsevol àmbit de la vida, que el reconeixement a la feina ben feta és no només positiu, sinó necessari. Reconèixer una trajectòria exemplar, homenatjar una persona que ha estat un referent social o professional, posar en valor l’esforç sostingut i honest, tot això contribueix a dignificar una comunitat i a oferir models que poden inspirar els altres. En aquest sentit, el reconeixement té una funció humana, educativa i fins i tot ètica.
Ara bé, una cosa ben diferent és la competitivitat implícita en concursos, premis i certàmens. Aquí és on, des de fa molts anys, m’he sentit profundament reticent i sovint contrari. Tot i admetre que aquests mecanismes poden aportar alguns aspectes positius puntuals, la meva valoració global és clarament negativa, especialment quan ens movem en l’àmbit cultural i artístic.
És evident que no tothom serveix igual per a tot. En determinats contextos, valorar i seleccionar és una necessitat pràctica. Si cal ocupar una plaça concreta, escollir un professional entre molts candidats o decidir qui assumeix una responsabilitat específica, l’existència d’un jurat o tribunal pot tenir sentit. En el món empresarial, en un concurs d’arquitectura, en l’esport d’alt rendiment o en altres camps similars, s’entén que es busqui “el millor” segons uns criteris funcionals, mesurables i relativament objectivables. Fins i tot aquí, però, el sistema només funciona si hi ha una transparència real i una absència d’interessos ocults. Quan entren en joc influències, contactes, favors o interessos econòmics, el procés queda desfigurat i perd tot el seu valor.
Si això ja és problemàtic en àmbits pràctics, en el món cultural, artístic i musical la qüestió esdevé molt més greu. Premis literaris, guardons cinematogràfics, reconeixements musicals o fins i tot els grans premis internacionals necessiten, inevitablement, un jurat. Però quin jurat pot establir criteris justos, compartits i realment aplicables a una obra artística? Com es pot comparar una mirada poètica amb una altra, una veu musical amb una altra, una estètica amb una altra, sense caure en l’arbitrarietat?
La realitat, massa sovint, és que acaba guanyant qui té més relacions, qui encaixa millor en una determinada línia ideològica o estètica, o qui convé més en aquell moment als interessos del sistema cultural que organitza el premi. Això no té res a veure amb la qualitat artística profunda. Mai m’ha semblat just, ni honest, ni saludable sotmetre els creadors a pràctiques que acaben sent discriminatòries i, en molts casos, humiliants.
Se sol dir que la competitivitat estimula l’excel·lència, que els concursos motiven, generen participació i atreuen l’atenció de la societat. També és cert que, per als guanyadors, poden obrir-se portes: contractes, prestigi, projecció pública, diners, currículum, noves relacions professionals. I per als organitzadors, no ens enganyem, aquests esdeveniments són sovint una forma de publicitat encoberta i d’autopromoció institucional. Tot això és cert. Però la pregunta essencial continua sent: a quin preu?
L’artista, i molt especialment el músic, no hauria de ser obligat a comparar-se amb els altres. Un pot tenir una tècnica extraordinària i un altre una capacitat de comunicació excepcional. Un pot destacar per una profunditat espiritual i un altre per una intel·ligència escènica o una habilitat social que li permet “vendre” millor el seu producte. Qui és millor? Segons quin criteri? Cadascú és com és, i el veritable repte de l’artista hauria de ser competir amb ell mateix, créixer, aprofundir, trobar la seva veu, no superar ningú més segons barems sovint confusos i contradictoris.
Parlo, a més, des de l’experiència directa. He format part de jurats de concursos musicals i he pogut comprovar de primera mà les enormes dificultats d’entesa entre els seus membres, tots ells professionals reconeguts i prestigiosos. Sempre he insistit que, abans de valorar, calia posar-nos d’acord en què estàvem valorant exactament. Mai no ha estat possible. Cadascú arribava amb els seus criteris implícits, les seves preferències, les seves obsessions. En lloc de debatre els aspectes concrets, es procedia directament a una votació numèrica, a fer mitjanes absurdes. Un posava un 9 i un altre un 4. I jo em preguntava: estem parlant del mateix? Evidentment, no. Ningú no explicava el perquè. Ningú no contrastava arguments. Interessos particulars, simpaties, antipaties. Francament, una vergonya.
Només una vegada vaig viure una experiència diferent, quan vaig presidir un concurs molt particular. No hi havia premis en metàl·lic ni cap competició pròpiament dita. Es tractava de determinar si músics de diferents especialitats tenien el nivell artístic suficient per actuar en públic. L’activitat s’anomenava significativament “Mostra”. El participant no guanyava res, simplement superava una prova que l’acreditava com a apte per presentar-se davant d’un auditori. El jurat va establir criteris clars i concrets, i les valoracions van ser, gairebé sempre, unànimes. Aquí sí que el sistema tenia sentit, perquè no comparava persones, sinó que constatava un nivell mínim necessari.
Per tot això, sí que estic d’acord amb una altra via: que les institucions públiques, i fins i tot algunes de privades, estableixin beques o ajuts per impulsar projectes concrets durant un temps determinat. No per sempre. Cap projecte hauria de viure indefinidament subvencionat. Ha de poder sostenir-se dins la societat en què neix. Només aquells projectes que tinguin un interès general clar, i que per tant justifiquin la intervenció i el control públic, haurien de rebre els recursos necessaris per desenvolupar-se.
En definitiva, l’art no necessita vencedors ni vençuts. Necessita espais, temps, escolta, criteri i respecte. Quan la música deixa de ser un camí interior i es converteix en una cursa, perd una part essencial de la seva veritat. Potser ha arribat l’hora de deixar de preguntar-nos qui és el millor i començar a preguntar-nos, simplement, qui és autèntic.