Les paraules acabades en -isme sempre m’han provocat una certa incomoditat. No perquè no siguin útils, sinó perquè massa sovint acaben convertint-se en fronteres. Les etiquetes serveixen per catalogar, organitzar i distingir; ens ajuden a comprendre el món i a simplificar-lo. Però en aquesta mateixa simplificació hi ha un risc: reduir la complexitat, deixar fora allò que no encaixa i convertir una eina de pensament en un límit.
Separar no sempre és intel·ligent. Dos individus adscrits a “ismes” diferents poden compartir més punts en comú que no pas diferències. Quan dues tendències es consoliden com a blocs enfrontats, el diàleg —sempre necessari— es debilita. El problema no és el sufix en si, sinó l’ús que en fem. Pot ser un punt de partida per a la comprensió o bé una clau que obre i tanca portes. Si el convertim en identitat rígida, empresona; si el fem servir amb flexibilitat, pot ajudar-nos a pensar.
En el món natural, classificar té una lògica. Distingim espècies per comprendre millor la vida, encara que probablement totes parteixin d’un origen comú. Respectem animals i plantes, però sabem que la supervivència implica interdependència: viure és formar part d’una cadena complexa on res no existeix aïlladament. Ara bé, quan traslladem aquesta necessitat de classificar a l’àmbit humà, la qüestió es torna més delicada. Som persones abans que categories. Néixer, viure i morir és una experiència individual, però també compartida per tots.
En l’actualitat es parla sovint de violència de gènere. La violència, en el fons, és exercida per persones que creuen tenir poder sobre unes altres. L’etiqueta pot servir per visibilitzar una realitat concreta, però també pot simplificar una complexitat humana més profunda. El mateix passa amb termes com feminisme o masclisme: neixen en contextos històrics determinats, sovint com a resposta a desequilibris reals, però poden esdevenir excloents si es radicalitzen i es converteixen en identitats tancades.
En l’àmbit musical, he sabut d’un concurs exclusivament per a dones directores d’orquestra. Si fos exclusivament per a homes, probablement seria considerat escandalós. Aquest tipus d’iniciatives volen corregir desigualtats històriques, però obren una pregunta de fons: pot l’art admetre discriminacions de gènere? Davant d’una partitura com la sisena simfonia de Beethoven el que realment importa no és si qui la dirigeix és home o dona, sinó la seva comprensió del llenguatge musical, la qualitat del gest i la capacitat de comunicar. La música no pregunta pel gènere; respon a la consciència artística.
És comprensible que en l’esport, quan hi ha diferències físiques que afecten directament el rendiment, es facin categories separades. Però en l’art o en la política, el criteri hauria de ser la competència i la qualitat, no la quota. La sensibilitat, la intel·ligència, el control emocional o la creativitat no són patrimoni exclusiu de cap gènere.
Potser el repte és recordar que formem part d’un mateix organisme. Quan un col·lectiu s’enfronta a un altre com si fos un adversari irreconciliable, oblidem aquesta unitat profunda. Els “ismes” poden ajudar-nos a ordenar el pensament, però no haurien de convertir-se en murs. L’art ens ofereix una lliçó constant: quan escoltem o interpretem música, les categories s’esvaeixen i emergeix allò que és essencialment humà. Potser la saviesa consisteix justament a saber utilitzar les paraules sense quedar-hi atrapats.