La violència no duu enlloc. I em refereixo a qualsevol mena de violència: física, verbal, econòmica o ideològica. Sovint pensem que aplicant-la resoldrem un conflicte, però en realitat el que fem és alimentar-lo. Pot semblar que, a curt termini, el problema desapareix, però no és així. El conflicte es reforça, s’arrela més profundament i reapareix tard o d’hora, potser amb una altra forma, però amb la mateixa tensió no resolta.
Si entenguéssim que tots formem part d’un mateix organisme —com les cèl·lules d’un cos— comprendríem que anar contra l’altre és, en el fons, anar contra un mateix. Quan una part del cos ataca una altra part, parlem de malaltia. Quan una comunitat ataca una altra, també es produeix una forma de malaltia col·lectiva. Ens perjudica a tots, fins i tot als qui aparentment en surten vencedors.
Cap guerra no ha dut mai una pau autèntica. Sempre hi ha hagut un pacte previ a la suposada pau, i moltes vegades aquest pacte no ha resolt el conflicte de fons. Les seqüeles perduren: víctimes inútils, patiment, rancor acumulat. El conflicte aparentment resolt continua latent. Només cal observar la història recent per veure que moltes tensions actuals són conseqüència de guerres mal resoltes. La violència pot imposar silenci, però no crea harmonia.
Quan la violència s’exerceix per satisfer interessos econòmics o personals i es justifica amb excuses ideològiques o religioses, entrem en un terreny encara més immoral. La història humana és plena de moments en què la supervivència d’uns semblava dependre de la desaparició dels altres. Però aquesta visió és un error: no és cap solució global, només un ajornament del problema. Cada cultura s’ha desenvolupat de manera diferent, amb creences i visions del món pròpies. Aquestes diferències han generat riquesa i diversitat, però també incomprensions. Les dictadures, tant d’un extrem com de l’altre, i les democràcies incompletes han configurat una evolució desigual del món, sovint marcada per la imposició.
És essencial respectar les identitats dels pobles i de les civilitzacions. Cap identitat no té dret a imposar-se sobre una altra. El respecte i el consens haurien de ser permanents. La barreja d’identitats pot ser enriquidora quan es produeix des del respecte mutu. La immigració, en principi, és un fet positiu i necessari, perquè aporta noves mirades i experiències. Però també cal una gestió responsable que eviti tensions socials i que garanteixi la preservació dels valors fonamentals del lloc d’acollida. Això només és possible amb col·laboració entre països, promovent oportunitats en els llocs d’origen i facilitant una integració basada en el respecte recíproc.
Hem creat institucions per preservar la pau i l’entesa entre els pobles, però sovint es mostren insuficients davant la lògica de la força. Quan predomina la llei del més fort, retrocedim a un estat primari, gairebé salvatge. Per això és urgent insistir en el diàleg, en la recerca sincera de punts de trobada. Si realment ens escoltéssim, descobriríem que compartim molt més del que ens separa.
En l’àmbit musical i artístic podem trobar una metàfora profunda d’aquest procés. L’art i la música neixen sovint d’una tensió, d’un conflicte interior que busca expressió. El compositor introdueix contrastos, oposicions, dissonàncies que generen tensió. Però aquesta tensió no es resol amb imposició, sinó amb un procés que porta a la consonància. Per exemple, en una obra tonal, una dissonància demana resolució; una dominant crea una expectativa que només es satisfà quan arriba la tònica. El conflicte musical no és negatiu: és necessari per donar sentit al procés. Però la seva finalitat és la resolució equilibrada.
Fins i tot la creació d’una sola nota pot entendre’s com el resultat d’una vibració que sorgeix d’un desequilibri inicial i que es defineix en un punt precís. Després, la vibració es difon i ressona fins a extingir-se. De la mateixa manera, una forma musical —una sonata, una fuga o una simple cançó— articula tensions i distensions que la nostra consciència viu com un recorregut cap a una unitat final. El conflicte hi és present, però mai no és definitiu; sempre es transforma.
Els conflictes humans tampoc no es poden evitar del tot, ni són necessàriament dolents. Ens fan créixer, ens obliguen a reflexionar. El problema no és el conflicte en si, sinó la manera de resoldre’l. Quan recorrem primer a la força i després intentem pactar una pau aparent, aquesta pau rarament és autèntica. Només la comprensió, el respecte i la voluntat real d’entesa poden transformar el conflicte en aprenentatge.
La violència imposa, però no construeix. Pot fer callar, però no pot crear veritable unitat. La música ens ensenya que la tensió és necessària, però que només troba sentit quan es resol en harmonia. Potser hauríem d’aprendre d’aquest llenguatge profund: transformar els conflictes en processos de comprensió, substituir la força pel diàleg i entendre que, com en una gran obra musical, tots formem part d’una mateixa estructura viva. Només així la pau deixarà de ser un parèntesi i esdevindrà un estat real.