Tots els éssers vius estem dotats d’un conjunt d’eines que ens permeten sobreviure i relacionar-nos amb l’entorn. Aquestes eines són els sentits: l’oïda, el gust, l’olfacte, el tacte, la vista… i potser d’altres que encara no comprenem del tot, com la intuïció o certes formes de percepció extrasensorial que la ciència tot just comença a explorar.
Ara bé, cada sentit té un límit, un àmbit específic d’actuació. No percebem tota la realitat, sinó allò que ens és necessari per viure i interpretar el món. És probable que, per curiositat o afany de coneixement, voldríem expandir aquests límits: sentir sons més aguts o més greus, veure l’invisible, olorar l’imperceptible… Però aquesta ampliació no sempre seria desitjable. De fet, podria ser contraproduent.
Imaginem-nos, per exemple, que la nostra oïda no tingués cap mena de límit: percebríem els sons més ínfims, constants i inabastables, des del brunzit de la sang passant per la fricció de les molècules fins al moviment de les plaques tectòniques. Ens tornaríem bojos. O bé que la nostra vista fos tan sensible que no poguéssim distingir res per excés d’informació lluminosa. Els sentits tenen els límits justos perquè l’experiència del món sigui rica però manejable. El que tenim és el que necessitem, i gairebé diria: el que podem suportar.
Aquest principi també es pot aplicar a les relacions humanes. L’estima o la proximitat emocional també requereixen una “distància ideal”. Quan una persona estimada és massa a prop —emocionalment, físicament o simbòlicament— pot fer mal, especialment si hi ha manca de respecte, si hi ha maltractament, o si hi hem projectat unes expectatives desmesurades que no es poden complir. L’excés de proximitat pot fer que es desdibuixi la identitat pròpia, que l’altre ens envaeixi, o que ens fem mal mútuament sense voler-ho.
Però allunyar-nos massa també té un cost: perdem allò que estimem de l’altre, la seva presència, la calidesa de la seva mirada, la complicitat. Ens dol la distància. Voldríem tornar a acostar-nos. Però si ho fem sense mesura, podem caure de nou en el mateix error. D’aquí la importància de trobar aquest punt mitjà, aquest espai simbòlic o real on els aspectes positius i els negatius de la relació queden equilibrats.
Podem recórrer a diversos símils per entendre-ho millor. Pensem en un rètol: si és massa lluny, no el podem llegir; si ens hi acostem massa, també perdem la perspectiva. Només a una certa distància podem comprendre el missatge. El mateix passa amb un quadre: si ens hi apropem massa, només veiem taques de pintura; si ens allunyem massa, en perdem els detalls. O amb el volum d’un televisor: si és molt alt, molesta; si és molt baix, no entenem res. O encara: la distància a un calefactor a l’hivern —si ens hi posem massa a prop, crema; si ens n’allunyem massa, no ens escalfa.
La música n’és un altre bon exemple. Quan assistim a un concert i volem gaudir plenament de l’obra —suposant que està ben interpretada i que l’espai és adient— hem de buscar un lloc on el so directe de l’escenari i el so reverberat de les parets i del sostre estiguin en equilibri. No massa a prop, on tot sona massa sec; ni massa lluny, on el so ja ha perdut definició i es dilueix.
Actualment, en molts concerts en espais no pensats per a la música, el so s’amplifica —sovint de manera desmesurada o incorrecta— per tal que tothom pugui sentir. Però el resultat acostuma a ser decebedor: el volum ens colpeja, però els matisos s’han perdut. Els detalls, l’expressivitat, la textura dels sons… tot queda ofegat sota una capa de decibels. És una pèrdua de sensibilitat, gairebé una renúncia a escoltar de debò.
En definitiva, tant en l’art com en la vida, cal trobar la distància justa. Aquell lloc des d’on el missatge arriba amb claredat i harmonia. I això no depèn només del receptor: l’emissor —el músic, el parlant, l’amic, l’amant— també ha d’adaptar la seva veu, el seu to, la seva intensitat, a la capacitat receptiva de l’altre. I fer-ho amb respecte i atenció, sabent que la comunicació només és possible quan s’ajusten la intensitat, la distància i l’interès per entendre i ser entès.