Cada dia és, en si mateix, una celebració. Avui, per exemple, és el dia de la dona. I cal dir que, en principi, celebrar és una cosa bona. Celebrar la vida, l’aniversari d’algú estimat, l’assoliment d’un objectiu que ha costat esforç i perseverança. La celebració és una manera profundament humana d’agrair l’existència i de reconèixer allò que ens fa créixer.
Hi ha celebracions que neixen de la joia compartida: el naixement d’un infant, la culminació d’un projecte llargament treballat, una descoberta científica, una fita artística o esportiva. Aquestes celebracions tenen un valor profund perquè reconeixen el camí recorregut.
Però hi ha celebracions que ja no resulten tan agradables. Penso, per exemple, en aquelles que comporten inevitablement la tristesa de l’altre. En un partit de futbol un equip guanya i ho celebra amb entusiasme; però l’altre equip, el que ha perdut, viu aquell moment amb decepció. Encara és pitjor quan la celebració consisteix a alegrar-se obertament de la derrota o de la frustració d’algú altre. En aquests casos, la celebració deixa de ser noble.
En general, sempre és millor felicitar que condemnar; celebrar que menysprear; reconèixer que reprovar. La tradició humanista ho ha recordat sovint. L’error i la dificultat formen part del camí de l’ésser humà. L’educació mateixa, quan és veritable, no consisteix tant a sancionar l’error com a comprendre’l i transformar-lo en coneixement.
De fet, fins i tot les pròpies derrotes poden ser celebrades. Catalunya recorda l’any 1714 amb dolor, però també amb consciència històrica. Les derrotes ens ensenyen, ens obliguen a reflexionar i, sovint, a recompondre el futur amb més saviesa. Molts creadors han sabut transformar l’adversitat en força creativa. Beethoven, després de la progressiva pèrdua d’oïda, va escriure algunes de les obres més profundes de la història de la música. En la seva lluita personal hi havia també una afirmació de la vida.
Recordar el passat és necessari. Celebrar tant els èxits com els fracassos també ho és, perquè tots dos ens ajuden a orientar el futur. Tanmateix, l’ésser humà té una característica persistent: sovint torna a ensopegar amb la mateixa pedra. Sabem que les guerres rarament resolen res; més aviat són l’origen de nous conflictes. I malgrat això, la història sembla moure’s en un cicle de creixement i destrucció, de reconstrucció i nova destrucció. Potser és una de les paradoxes més profundes de la condició humana.
Per això està bé recordar periòdicament allò que és important. Però potser no cal convertir cada jornada en “el dia de…”. El dia d’això, el dia d’allò. Aquest costum modern d’etiquetar els dies em resulta sovint artificial. A vegades aquestes commemoracions es converteixen en plataformes per a reivindicacions que no sempre venen al cas o que es formulen de manera poc constructiva.
No és bo celebrar alguna cosa si la celebració consisteix principalment a oposar-se a algú altre. Una celebració hauria de ser afirmativa, no confrontativa. Reivindicar drets és legítim i necessari en moltes ocasions, però potser cal distingir entre reivindicar i celebrar.
Un exemple clar és el 8 de març, el dia internacional de la dona. Sovint es converteix en una jornada de manifestacions i reclamacions. Sens dubte, al llarg de la història les dones han patit desigualtats profundes que cal corregir i recordar. Però també crec que cada dia hauria de ser el dia de la dona, igual que cada dia és el dia de l’home. En definitiva, el dia de les persones.
La separació excessiva entre gèneres pot acabar generant més divisió que comprensió. És evident que hi ha diferències biològiques entre homes i dones, i aquestes diferències formen part de la riquesa de la vida. Però això no hauria d’impedir reconèixer la dignitat compartida de tots els éssers humans. El veritable repte és evitar qualsevol abús de poder i corregir les desigualtats que la cultura ha arrossegat durant segles.
Un altre aspecte d’aquesta proliferació de “dies de…” és que sovint acaba al servei del comerç. Ho veiem clarament en celebracions com el Nadal o la diada de Reis. El sentit original —familiar, espiritual o simbòlic— acaba diluït en una obligació implícita de comprar. Quan el comerç domina la celebració, aquesta perd autenticitat.
La música tampoc no s’escapa d’aquest fenomen. Existeix també el dia de la música. Com a músic, confesso que no el celebro especialment. Per a mi cada dia és el dia de la música.
Celebrem l’any Mozart, l’any Beethoven o l’any Bach en aniversaris rodons del seu naixement o mort. Sempre hi ha algun motiu per convocar commemoracions. Però si seguim així, potser acabarem celebrant el dia de la sonata, el dia de la simfonia, o fins i tot el dia del Do o del Re. On ens portaria aquesta lògica?
La música, de fet, ja és present en tots els moments de la vida humana. Acompanya el dol i també l’alegria; és present en cerimònies solemnes i en celebracions populars. Des d’un cant gregorià fins a una cançó popular, la música reflecteix els estats de l’ànima dels individus i dels pobles.
Cada obra musical porta en si mateixa un caràcter propi. Aquest caràcter neix de molts elements: la melodia, els intervals, els motius, el tipus d’harmonia o el ritme. Els compositors sovint ho indiquen a la partitura amb paraules que orienten l’intèrpret: grave, lento, moderato, allegro, con fuoco, prestissimo. Aquestes indicacions no són només tècniques; suggereixen també un estat d’ànim, una atmosfera interior que connecta amb la nostra psique.
Curiosament, no tots els compositors ho feien així. Bach, per exemple, gairebé mai no escrivia indicacions de caràcter a les seves partitures. Considerava que el caràcter de la música ja es trobava en el mateix material musical: en la seva estructura, en la seva escriptura contrapuntística, en la relació entre les veus. S’explica que deia que si algú no era capaç de veure el caràcter de la peça en el mateix que està escrit, potser era millor que no la toqués.
Aquest fet té també un gran valor pedagògic. En lloc d’imposar des de fora una interpretació, el músic ha d’aprendre a descobrir-la dins la pròpia música. És una actitud educativa molt profunda: no es tracta de dir a l’alumne què ha de pensar o sentir, sinó d’ajudar-lo a percebre per si mateix el sentit del que té davant.
La música, com tota educació autèntica, no consisteix tant a transmetre instruccions com a despertar una consciència.
Per això, allò que realment celebrem els músics és una altra cosa. Celebrem el fet que una obra musical pugui esdevenir una unitat viva fora del temps. En aquell moment en què compositor, intèrpret i públic comparteixen una mateixa experiència sonora, es crea una mena de comunitat invisible.
Aquesta unitat només és possible quan la música no vol demostrar res ni imposar res. Quan simplement posa en relació els seus elements: contrastos i semblances, tensions i repòs. El procés musical ens condueix, pas a pas, cap a una sensació d’unitat, cap a una identitat sonora que es revela al final de l’obra.
Aquesta és la celebració autèntica: la descoberta que, malgrat les diferències, hi ha una profunda unitat que ens vincula. Exactament com passa entre els éssers humans i, encara més àmpliament, entre tots els éssers vius que formen part de la natura.
Potser, en el fons, aquesta és la celebració més gran de totes. ✨