El 2013 es celebra el Centenari de la fundació per par del Mestre Joan Llongueres de l’Institut Català de Rítmica i Plàstica. Avui s’ha fet l’acte institucional al Palau de la Música. El músic i periodista Xavier Xavarria ens ha glossat, abans de començar, la figura del Mestre, els seus estudis amb Jaques Dalcroze a Suïssa i a Alemanya i la seva dilatada trajectòria professional com a pedagog, una obra considerada pionera en el nostre país. També ha coordinat la totalitat de l’acte presentant els diferents oradors: la Sra Reina Capdevila, ex-alumne ens ha explicat les experiències pedagògiques rebudes; Montserrat Carulla, presidenta del Palau de la Música i també el Regidor de Cultura de l’Ajuntament han tingut la paraula i han felicitat a la Intitució per la feina feta durant aquest temps. També ha intervingut Núria Trías, la directora de l’Institut Joan Llongueres, que ha agraït l’assistència de les autoritats i dels pares dels alumnes.
A continuació els alumnes de l’Institut han interpretat i representat les dues obres nadalenques capdals del Mestre, les “Figures del Pessebre” i la “Festa dels Reis” amb la col.laboració del cors infantils de l’Orfeó. Al final s’han afegit els més petits que han fet unes senzilles coreografies amb cançons nadalenques, acaban amb la cançó de fer cagar al tió.
El públic assistent han valorat les interpretacions, especialment els pares dels alumnes que han gaudit de veritat en veure els seus fills en un escenari tant emblemàtic. Una bona ocasió per a recordar i evocar amb emoció la figura de Joan Llongueres.
De totes maneres, després de valorar positivament el fet d’haver seguit el projecte de l’avi fins el dia d’avui, crec que val la pena d’expressar la meva opinió al respecte. Pel que fa a la representació d’avui, amb el format proposat per la Institució, hi han una sèrie de detalls, molt importants tots ells que han fet que l’acte perdés el valor que podia haver tingut. Per exemple el fet de que els nanos no cantéssin simultàniament amb el moviment escènic i que aquests fòssin poc espontànis i amb tant poca disciplina rítmica, ha significat un atemptat directe contra la filosofía i la pedagogía original de l’avi.
De fet he sentit una certa tristor al veure que, després de cent anys,no s’hagi evolucionat ni reinventat res de nou i si més no, com a mínim, adaptat als moments actuals. L’avi no hagués acceptat, en absolut, aquesta actitud tant conservadora. Els nanos d’avui viuen una altra realitat i ténen a l’abast molts mitjans i altres expressivitats i necessiten rebre aquests mateixos valors, el que aporta la rítmica, amb mecanismes i maneres més noves.
Sembla que res s’hagi de canviar per a mantenir l’essència del producte original. Res més lluny d’això! L’essència no s’ha de perdre però calen altres visions i maneres de portar-ho a terme.
Segur que, per exemple, un acompanyament d’orquestra (ja estan les orquestacions fetes) hauria enriquit i donat un color especial a la magnífica música de l’avi i afegin’t-hi alguns elements audiovisuals i coreografies més actualitzades, els nanos hauríen viscut en el seu temps i haurien actuat molt més espontàniament.
Esperem que en els propers cent anys sapiguem fer-ho millor!
Gràcies avi!