He arribat, diguem-ne, a la pròrroga de la meva vida. Aquesta és una realitat que s’imposa amb totes les seves conseqüències: les limitacions físiques són cada cop més evidents, i les forces ja no són les mateixes. Però, al mateix temps, els anys m’han regalat una perspectiva i un saber sobre la vida que abans eren impensables.
He decidit adoptar el paper d’espectador davant d’aquest “tot plegat”. Em sento com aquell que seu a la platea d’un teatre i observa atentament el que passa a l’escenari, però sense involucrar-s’hi directament. Aquesta actitud requereix un cert distanciament: no identificar-se amb ningú, no prendre partit per cap idea concreta. És un exercici d’observació de la realitat en tota la seva complexitat, intentant no jutjar, sinó més aviat comprendre i trobar raons —o justificacions— per allò que succeeix.
Ja no és temps per a mi de voler transformar res. El canvi, si ha de venir, correspon a les generacions actives que em segueixen. Jo ja he fet la meva feina i he complert, fins on he sabut i pogut, la missió que sentia com a pròpia. Ho he fet amb la màxima coherència possible. És cert que, en molts moments, hauria pogut arribar més lluny o fer més coses, però també és veritat que mai no he permès fer res del que em pogués penedir. He comès errors, com tothom, i he tingut encerts. I què? Això forma part del viure.
Potser he decebut alguns que esperaven més de mi. Però, alhora, sé que he aportat moltes coses a moltes persones, sovint sense esperar res a canvi. I, d’alguna manera, crec que he contribuït, encara que sigui modestament, a millorar aquest món.
“Tot plegat” no és ni una desgràcia absoluta ni un triomf genial. Les coses passen com han de passar, segons les lleis d’una evolució —o d’un declivi— que semblen formar part del mateix teixit de la realitat. Tot funciona com un cicle: a vegades avancem, a vegades retrocedim. És com si el món estigués dissenyat així. Un exemple senzill: la humanitat inventa tecnologies que ens faciliten la vida, però aquestes mateixes tecnologies generen nous problemes. Així és la dinàmica: un pas endavant, un altre enrere. En aquest moviment pendular es construeix la nostra història.
Com que la música forma part inseparable d’aquest “tot plegat”, pateix els mateixos símptomes que la resta del món. També ella es veu arrossegada per aquest corrent que prioritza allò útil, immediat, superficial i rendible. Predominen els diners, la imatge, la rapidesa i el consum instantani. En aquest context, la música sovint esdevé un producte mecanitzat, utilitari, de plàstic i plastilina: fabricat en sèrie, pensat per vendre i no per commoure o transformar.
Malgrat això, estic convençut que encara queden espais on la música pot renéixer. Però només ho pot fer si neix d’una consciència musical autèntica, d’una interioritat coherent tant en qui la crea com en qui la rep. Quan la música sorgeix d’una veritat interior —sigui la d’un compositor, un intèrpret o un oient—, conserva el seu poder d’anar més enllà del soroll que l’envolta. És llavors quan deixa de ser entreteniment i esdevé experiència humana profunda.
Jo, personalment, també aquí he decidit mirar-m’ho des de la barrera. Observo i escolto sense criticar ni involucrar-me massa, i justifico aquest distanciament pel moment històric que vivim, marcat per una deshumanització creixent. Encara componc, però ho faig sobretot per a mi mateix: per necessitat interior, per coherència amb el que sóc i el que sento.
I, naturalment, com he dit abans, encara queden vestigis d’un “ben fer” —segons el meu criteri—, que poden ser com llavors adormides. Potser avui passen desapercebudes, però en un canvi d’era podrien germinar i donar fruit. L’art autèntic té aquesta capacitat: sobreviu als temps adversos esperant el moment de tornar a florir.
Ara el meu paper és el d’un observador serè que accepta el curs del món amb els seus cicles d’avenços i retrocessos. Sé que he fet el que em corresponia i confio que, malgrat la superficialitat del moment, l’essencial —tant en la vida com en la música— continuarà viu en forma de llavor. Aquesta llavor, nascuda de la veritat interior i de la coherència, espera simplement el seu temps per tornar a germinar i donar fruit.