El programa proposat per l’OBC ha estat realment interessant: una visió panoràmica de la música russa , que inclou la famosa obertura de Txaikowsky “Romeo i Julieta”, inspiradada en l’obra de Shakespeare i una obra romàntica d’obligat repertori orquestral; va seguir el concert n°1 per a violoncel i orquestra de D. Xostàkovitx, una de les peces representatns de la música contemporània, interpretat per Natàlia Gutman, de reconegut prestigi mundial i; a la segona part, una suite del ballet “Romeo i Julieta” de Sergei Prokofieff. La direcció musical, a càrrec del titular de l’orquestra, l’asturià Pablo González.
L’OBC em va semblar una orquestra molt madura, de bona sonoritat i amb excel·lents solistes etc., però bastant acomodada, i que últimament ha entrat en una rutina poc interessant , en una mena de correcció i amabilitat preocupants. Evidentment, el tarannà de l’orquestra depèn del director, que és qui li confereix personalitat.
No vaig percebre la tranquil·litat ni la serenor necessàries en l’actitud del director. És normal que sigui així, ja que practica una direcció mètrica (no basada amb el ritme ni en el fraseig), i per tant mecànica, i la música, consegüentment no respira de manera adequada. Ara bé, puc assegurar que és un home agradable, simpàtic i de fàcil entesa amb els músics. Em va sorprendre que tingués sempre la partitura davant, sobretot en les obres de repertori, com l’obertura de Txaikovski, que un director titular ha d’interpretar de memòria per comunicar millor amb els músics i el públic.
Al començament de l’obertura apareix un tema lent, homòfon -una mena de coral ortodoxa (recordant l’argument a Fra Llorenç)- que, al plantejar-ho d’una manera massa expressiva i romàntica, en cap moment va semblar una pregària. Més endavant, la música mostra la lluita entre les famílies antagòniques veroneses, i apareix un tema rítmic i amb força dinàmica , que contrasta amb el coral anterior. La lluita entre els Capulet i els Montagú, al no estar prou ben articulada musicalment, i expressada d’una manera mecànica, va donar un resultat massa excitant- volent demostrar vivacitat-, però sense cap força ni contundència. Després apareix el tema de l’amor dels joves, i aquí vam gaudir de les possibilitats expressives de l’orquestra (quan és piano tot va millor!) Encara que hi havia moments de precipitació i altres difícils de seguir per la falta de l’expressió requerida. Tota la resta va transcórrer amb correcció, però sense gaire emoció.
Tot i la seva edat avançada, Natalia Gutman, la solista del concert , és un dels mites actuals de la interpretació d’aquest instrument. Deixeble directe de Rostropòvitx (que alhora ho va ser de Xostàkovitx), és considerada una de les representants de la música russa actual. Ens va fer una proposta interpretativa entenedora i sòbria, segurament provinent de font directa, però, pel meu gust, amb falta d’expressivitat, i per això va resultar una mica monòtona. Aquesta música necessita explicar-se més, per fer-la més entenedora, ja que és un llenguatge més modern, amb molts canvis i jocs rítmics i també unes modulacions melòdiques poc habituals. Gutman és una gran intèrpret, encara que potser la seva edat avançada li va treure alguna força, sobretot en els moments de fer remarcats contrastos dinàmics. Les intervencions dels solistes de clarinet i trompa van ser molt reeixides i l’orquestra va acompanyar correctament, fins i tot hi va haver moments de gran intimitat, però tot plegat va resultar una mica avorrit, ja que, com he dit abans, potser hauria calgut una expressivitat més gran, encara que fos en detriment de la qüestió rítmica. Al final del concert ens va oferir, com a bis, un moviment d’una suite de J. S. Bach en què va demostrar plenament les seves qualitats musicals i comunicatives.
Finalment figurava en el programa la suite “Romeo i Julieta”, del ballet de Prokofieff. Bé, el mateix compositor en va compilar tres, inclús abans de l’estrena del ballet. El cas és que cada director pot escollir, segons el seu criteri, els números musicals i l’ordre en què els vol interpretar. Ara bé, tot i que la selecció de González seguia la trama argumental per ordre cronològic, si coneixíes el títol de cada número -especificat en el programa de mà- la podies més o menys entendre, però si no el sabies, l’interès es perdia en molts moments. I així va ser.
La “introducció” em va semblar correcta i entenedora, amb bona musicalitat i sonoritat orquestrals. No va ser el cas de la “dansa matinal“, més ràpida. La dansa té dues parts de caràcters diferenciats: un, el principal, amb molta intensitat i força i l’altre -per contrast-, més ballable i dolç. En general, la conjunció d’un temps lleuger o ràpid i amb intensitat expressiva sempre és complicat de gestionar musicalment, i aquí és notava la falta de fraseig (la dicció), cosa que va causar una sensació de precipitació i angoixa que no es corresponia amb el sentit de la dansa. En el fragment que segueix quan “la dida lliura la nota a Julieta“, tot i que era una mica massa ràpid, la precisió de l’orquestra va estar bé. Les “ordres del duc”, sense problemes, el so de l’orquestra va ser sempre formidable i efectiu, ja que el material orquestral viu del so i no tant de l’articulació. Segueix la “dansa dels cavallers“, en quètornem a trobar-nos amb un tarannà massa mecànic que em feia pensar més aviat en la dansa del robots. En “el madrigal“ l’orquestra torna a estar al lloc adequat; es tracta d’un temps més aviat lent i amb poca intensitat i densitat sonores i naturalment els músics es van orientar millor musicalment. Segueixen les “Màscares,“ i al tractar-se d’una dansa, la interpretació admet un “rubato”, o discontinuïtats rítmiques —per cert, pròpies d’una dansa. Em va semblar quasi bé una marxa militar. A la part central intervenen els solistes de vent, i tot va continuar sense interès, com si fos una lectura de la partitura, però sense interpretar-la. En el número de la lluita entre Tibalt i Mercutio, tornem a trobar-nos amb el mateix que hem dit de la dansa matinal: precipitació, mecànica, sense fraseig etc., i solament ens n’arriba la intensitat descontrolada i molt d’efectisme. Naturalment, de comunicació musical, res de res. Igual haig de dir de la lluita entre Romeo i Mercutio i del “Final”. Una velocitat vertiginosa que, si bé ens aporta realment el sentit de “duel”, la intenció sobrepassa la voluntat d’arribar-hi mitjançant la comunicació musical que proposa el compositor (ell és, i ha de continuar sent, el primer intèrpret del text de Shakespeare). El resultat és molta força exterior, però poca tensió musical (una pèrdua de temps). Al passar a la “dansa de les noies amb lilàs”, es va començar a sentir una mena pau i tranquil·litat expressives amb bones intervencions dels solistes, tot i que em va semblar tot plegat una mica superficial, ja que el ritme, si bé important, era massa mesurat i poc flexible. A l’entrar a la fase final de l’obra amb “al costat del llit de Julieta”, segueixo pensant que hauria calgut aprofundir molt més en el caràcter de cada frase musical- semblava sovint una primera lectura. Penso el mateix de la falta de dramatisme al final de l’obra, que no solament exigeix l’argument de la tragèdia de Shakespeare, sinó la interpretació de la mateixa partitura, amb els seus variats detalls i contrastos remarcats. L’orquestra el va exposar amb poca calma, com si hi tingués la sensació que podia semblar lent, quan justament portat a un tempomés pausat s’arriba a crear un dramatisme final i una millor sensació de continuïtat alhora. Sort que al final de l’obra vaig poder fruir plenament de l’última frase, que els músics van interpretar d’una manera correcta i musical.
Per acabar, vull felicitar l’orquestra i el seu director per la interpretació que van fer d’aquest concert, i espero que sigui una temporada molt exitosa.
Si algú desitja cap aclariment dels meus comentaris, que no dubti a exposar-ho obertament.
LA PRÒXIMA PRÈVIA & CONCERT A LA CAMARGA TINDRÀ LLOC EL DILLUNS 18 DE NOVEMBRE, A LES VUIT DEL VESPRE. PROGRAMA Nº 06: L’OBC I LA SIMFONIA TITÀ, DE gustav MAHLER (Britten: Concert per a violí (solista: Isabelle Faust) i Gustav Mahler: Simfonia nº 1, “Tità”).