L’OBC ens ofereix amb aquest concert un programa relativament fàcil per al públic, obres conegudes i compositors de renom: B. Britten (“Simple Symphony”); W. A. Mozart (“Concert per a dos pianos”) i L.v.Beethoven (“Simfonia nº 5”).
L’orquestra presenta, en aquesta ocasió, una formació reduïda, tal com ho exigeix el repertori clàssic (Mozart i Beethoven) tenint en compte la grandària de la sala, que demana una certa ampliació, respecte a l’aforament ideal, per compensar l’espai. Tot i que l’obra de Britten està pensada per a una petita orquestra de corda , fins i tot un per a quartet de corda, el fet d’interpretar-la amb una formació més gran li dóna una dimensió força més interessant.
Pel que fa als intèrprets, celebrem la presència d’un bon director, John Nelson, amb personalitat, experiència i criteris clars, així com de les germanes Katy i Marielle Labeque, unes solistes de piano amb un bon currículum professional
.
Una senzilla simfonia especialment pensada per a músics joves o grups amateurs i estructurada en quatre moviments: Bourrée, Pizzicatto, Sarabanda i Final. El compositor escriu a la partitura, i de manera acurada, indicant com vol que sigui la interpretació i altres detalls precisos sobre l’articulació etc., per assegurar-ne una lectura correcta. Tot el contrari del que feien els compositors del Barroc o del Classicisme, que deixaven un marge per a l’intèrpret confiant en la seva solvència musical.
L’orquestra i el seu director van fer d’aquesta obra una lectura molt precisa, justa i plena de matisos dinàmics, tot i que no va acabar d’emocionar- nos. Jo hauria accentuat més el contrast entre el Trio i el Scherzo (del Pizzicatto), ja que indica “pesante”. També hauria interpretat la Sarabanda d’una manera més profunda, expressiva i molt més sentimental.
W. A. Mozart, “Concert per a dos pianos n°10 en mi bemoll major”
Avui dia és un compromís interpretar aquesta música amb els instruments actuals, ara molt més expressius, tant pel que fa al piano com als altres instruments de corda i vent de l’orquestra. Mozart ho va pensar “per a clavecí o pianoforte” i per a una orquestra amb instruments més limitats expressivament que els actuals. Cal doncs ser fidel a la pràctica i maneres de fer de l’època, i per tant convé trobar l’expressivitat justa i la manera de tocar, d’articular etc. per no trair la intenció original del compositor. Val a dir que, en part, els nostres intèrprets ho van intentar, però no se’n van sortir. A tall d’exemple, els passatges ràpids de la mà esquerra dels pianos no s’entenien prou bé a causa de la utilització exagerada del pedal. Tampoc vaig comprendre que no s’hagués utilitzat la versió ampliada de l’orquestra amb clarinets, trompetes i timbales, tal com va proposar el mateix compositor pensant justament en la realitat de l’Auditori i els potents pianos de cua. A part d’això, els dos pianos no estaven gaire ben ajustats mecànicament, ni del tot afinats entre ells. També crec que haurien d’haver estat situats a l’escenari durant la interpretació de la peça de Britten, ja que l’estona per situar-los al seu lloc es va fer llarga i el públic es va impacientar una mica. De totes maneres, i malgrat el comentari precedent, vam poder escoltar una molt bona interpretació del preciós concert i l’ èxit va ser considerable.
L. van Beethoven, “Simfonia n°5 en do menor”
Com tot el món sap prou bé, la simfonia comença amb el famós “ta tà ta tàa”. Aquest motiu rítmic s’escampa pràcticament per tot el moviment, i en certa manera per tota la simfonia. Poques vegades el podem sentir correctament articulat (ta tà i ta tàa) i aquest cop tampoc no va ser una excepció. Efectivament, aquest motiu rítmic, tot i ser un element bàsic en el desenvolupament del moviment, el compositor l’utilitza precisament per proposar idees harmòniques i línies melòdiques interessants, que van quedar en segon lloc en benefici de l’impactant ritme.
El segon moviment de la sinfonia ens mostra la coneguda forma musical de “tema amb variacions”. Vaig trobar que la velocitat d’exposició del pols era massa ràpida, cosa que va dificultar la possibilitat de captar les petites articulacions de la frase.
Tinc la sensació que el director va pretendre seguir “criteris d’època” amb el plantejament rítmic, i va oblidar l’articulació interna, responsable de la correcta comunicació.
Els darrers dos moviments de la simfonia s’enllacen entre ells. Tot va continuar amb la mateixa tendència: crear contrastos dinàmics, sens dubte volguts pel compositor, amb efectes sonors i rítmics espectaculars, però mancats de fraseig interior, i per tant d’emoció. L’entrada al darrer moviment, tot un himne triomfal d’un caràcter majestuós, va quedar diluït per la insistència en no perdre el “tempo”, i l’essència de la música va passar totalment desapercebuda. Tampoc vaig entendre el perquè de la repetició de l’exposició. No és habitual i trenca la línia tensional del moviment.
De totes maneres prefereixo aquesta visió clàssica de la simfonia, que no pas aquelles versions pesades i massa romantiques.