Dilluns 9 de febrer de 2009/ Auditori de la Institució Cultural del CIC
Professors de Virtèlia: Juan Mario Cuéllar, guitarra, Olga Mensenin, piano, Núria Belmonte, clarinet, Albert Clemente, piano
Alumnes de l’Escola Oriol Martorell:
Quintet de guitarres:Fede Rubistein, Diana Llevat, Serena Rodríguez, Toni Carrasquilla i Darío Escudero
Trio de cordes:Alba Ramírez i Oriol Sabaté, violins, Hèctor Bascones, violoncel
Trio amb piano :Laia Azcona, violí, Laura Peribañez, violoncel i Gerard Sala, piano
Antonio Rodríguez, guitarra
Alumnes de Virtèlia:Sandra Coll-Vinent, piano, Elena Fabré, violoncel, Xavier Medianero, guitarra
La primera part del pòdium fou dedicat integrament a la guitarra.
Va obrir el concert el professor de Virtèlia Juan Mario Cuéllar, que té un currículum professional impressionant, tant pel que fa a la seva reconeguda faceta d’excel·lent pedagog com a la d’intèrpret internacional i que l’ha dut a visitar nombrosos països i a presentar interessants projectes discogràfics.
Les dues peces que va interpretar – la Pavana i el Tremulo-, pertanyen a l’àlbum “Recuerdos”, un homenatge al que fou el seu mestre i amic Antonio Francisco Serra. La seva actuació fou impecable, amb molta varietat de matisos i com és habitual en ell, ens va portar a un ambient íntim de gran concentració i de bellesa.
Tot seguit Cuéllar i el seu alumne Xavier Medianero varen tocar el duo en mi menor de Ferdinand Carulli. Aquest compositor i concertista italià nascut exactament el dia 9 de febrer (el mateix dia del pòdium) de 1770, fou autodidacta i el primer que va escriure un mètode de guitarra. L’estructura de l’obra, amb moltes repeticions, requeria una interpretació més dinàmica i creiem que amb un tempo més viu hagués resultat més assequible.
Antonio Rodriguez, solista de guitarra que ja participà l’any passat i que prové del centre O. Martorell, ens proposà dues peces; un arranjament de Vermeer sobre l’espiritual negre “Swing low, sweet chariot” i un arranjament del preludi BWV 1007 de la suite per a violoncel de J.S. Bach. En l’espiritual negre, ens demostrà un ritme precís i pocs errors tècnics, però ens faltà justament el swing que li dóna sentit. En el preludi, tocat de memòria, ens mostra les seves qualitats com a guitarrista, amb un bon so i seguretat interpretativa. Potser voldria senyalar- a títol anecdòtic?- la manera de recolzar la guitarra a la cama dreta, sense el reposa-peu a l’esquerra.
Els integrants del quartet de guitarres de l’escola Oriol Martorell varen tocar un arranjament per a quintet de guitarres d’un moviment del concert per a dues mandolines i orquestra de Antonio Vivaldi. Calia ésser molt precís, ja que les cordes puntades així ho requereixen, i potser hagués calgut per aconseguir-ho establir que el responsable a cada moment de la part principal, amb un cert moviment corporal dirigís el conjunt. Al marge de petits errors que en alguns moments afectaven la part harmònica i d’un cert desequilibri entre les veus, la interpretació fou reeixida i el públic ho valorà molt satisfactòriament.
A continuació els alumnes de l’escola O.Martorell ens oferiren dos trios de J.B. Loiellet en formats diferents, un trio de cordes (Alba Ramírez i Oriol Sabaté, violins i Hèctor Bascones violoncel) i un trio amb piano (Laia Azcona, violí, Laura Peribañez, violoncel i Gerard Sala, piano).
El primer trio en Fa Major, ens va semblar més equilibrat pel que fa al nivell instrumental dels seus components i en relació a les dificultats que oferia l’obra. Tot i que el tempo sovint va variar en alguns moments i que l’afinació era lleugerament dubtosa en els passatges més complicats, els joves músics apuntaren prou solidesa de conjunt i mostraren una molt bona actitud musical.
En el següent trio amb piano en Sol Major, els protagonistes principals eren el violí i el violoncel i probablement les dificultats instrumentals estaven per sobre de les possibilitats i nivell dels joves instrumentistes, la qual cosa quedà palès en alguns passatges concrets de l’obra tant pel que fa a l’afinació com a la conjunció rítmica. Tot i això, valorem l’esforç realitzat pels integrants del trio, remarquem que la interpretació musical no va perdre interès en cap moment i destaquem la participació del piano que donà cohesió al grup.
L’alumna de piano de Virtèlia, Sandra Coll-Vinent, ens va oferir dues interpretacions, un petit preludi de Bach, i “l’Adieu”, imatge nº 12 de la petita suite de J. Ibert. En el Bach , tot i que la sonoritat i el fraseig eren correctes, hi va faltar continuïtat en la velocitat d’exposició i un millor coneixement de la partitura, la qual cosa va dur a uns moments d’incertesa en la segona part de l’obra que va superar en la següent repetició. D’altra banda la peça d’Ibert va sonar molt be, encara que si la toqués de memòria es podria concentrar més en la sonoritat i expressió que requereix aquesta música. Cal millorar la relació amb el públic pel que fa al protocol de les salutacions i de la rebuda dels aplaudiments.
L’alumna de Virtèlia, Elena Farré, al violoncel, acompanyada per la seva professora Olga Mensenin al piano, ens oferiren un “allegro” del concert en si menor de Rieding. Valorem molt positivament l’actuació de la jove cel·lista, sobretot la serenitat davant d’una peça amb forces dificultats tècniques. La continuïtat rítmica i l’expressió musical foren excel·lents i pel que fa a la sonoritat i a l’afinació en les posicions més altes de l’instrument, creiem que s’aniran perfeccionant amb l’estudi i el pas del temps.
Els professors de Virtèlia, Albert Clemente, al piano i Núria Belmonte al clarinet s’encarregaren de cloure l’audició amb una curta però intensa intervenció, interpretant les Four Short Pieces, Op. 6, (quatre peces curtes) del compositor irlandès Howard Ferguson. Els dos intèrprets mostraren la capacitat d’emmotllar-se l’un a l’altre, aconseguint a cada moment, l’ambientació precisa i adequada a cada peça. La sonoritat global, però, no fou tan reeixida, sobretot pel que fa al temperament o afinació del clarinet amb el piano, que solament s’assoleix amb més assaigs conjunts. Hem de destacar l’expressivitat del clarinet i els matisos dinàmics utilitzats, l’impecable acompanyament del piano, que van fer entendre i descriure perfectament els diferents caràcters de cada fragment musical.
El públic assistent celebrà amb molts aplaudiments les actuacions de tots els intèrprets.
Francesc Llongueres, director de Virtèlia Escola de Música