L’any 1948 marca un punt d’inflexió en la història contemporània: es proclama la Declaració Universal dels Drets Humans i es crea l’Estat d’Israel. (Curiosament, també és l’any del meu naixement.) Aquestes dues fites són, en gran part, una reacció a les devastadores conseqüències de la Segona Guerra Mundial, amb la voluntat d’evitar nous conflictes i de garantir una base ètica i jurídica que protegís la dignitat humana.
Tanmateix, amb el pas dels anys –i ara més que mai– he observat que aquests principis fonamentals sovint es queden en paper mullat. La seva aplicació és desigual, i en molts casos, directament inexistent. Aquesta tendència és profundament preocupant. Quan el diner es converteix en la mesura de totes les coses, els valors humans i comunitaris queden relegats a un segon pla. La idea de “primer nosaltres” fomenta la fragmentació social i afebleix la solidaritat, un fet que, tard o d’hora, ens acaba perjudicant a tots.
Ens trobem davant una gran paradoxa del nostre temps: la democràcia, concebuda per garantir la protecció dels drets humans i el bé comú, es transforma sovint en un mecanisme que facilita la perpetuació en el poder d’aquells que l’utilitzen en benefici propi. Quan la política es redueix a una simple lluita per captar vots a qualsevol preu, els principis fonamentals queden relegats a un paper secundari, convertits en eslògans buits o en instruments de confrontació.
Davant d’aquesta realitat, l’educació emergeix com la clau per transformar el sistema de manera profunda i duradora. Una formació humanística, basada en el respecte, la cooperació i la consciència de la interdependència, podria generar generacions futures més crítiques i solidàries. Però el repte és immens: el sistema educatiu actual sovint prioritza la productivitat i la preparació per al mercat laboral per sobre de la formació de ciutadans amb esperit crític i sentit de la responsabilitat col·lectiva.
La música, l’art i la cultura podrien ser un refugi i una via de transformació, però també han quedat atrapats en la lògica del benefici econòmic. Avui dia, molts músics –com també passa en altres disciplines artístiques– es veuen obligats a preguntar primer què cobraran abans de valorar l’interès artístic d’un projecte. Això és comprensible en un sistema que imposa la rendibilitat com a criteri principal, però és difícil arribar a resultats artístics autèntics quan el factor econòmic ho condiciona tot.
La història ens ensenya que, sovint, l’ésser humà només reacciona quan el problema ja l’ha colpejat de ple. La comoditat i la inèrcia ens impedeixen actuar abans que la crisi sigui inevitable. Només quan la situació esdevé insostenible, ens veiem forçats a adaptar-nos o a buscar solucions.
Som, doncs, al final d’un cicle? O encara som a temps de canviar el rumb abans que el col·lapse ens obligui a fer-ho per força?