El cos humà és un laboratori químic en constant activitat, on cada moviment, pensament o emoció neix d’una simfonia de reaccions moleculars. Quan respirem, l’oxigen que inhalem arriba a cada cèl·lula del cos i hi actua com un combustible que crema la glucosa, alliberant l’energia necessària per a la contracció muscular i altres funcions vitals. A canvi, exhalem diòxid de carboni i eliminem aigua tant per la respiració com a través de la suor. Si, per qualsevol motiu, l’aportació d’oxigen és insuficient, els músculs recorren a un procés menys eficient: fermenten els sucres i produeixen àcid làctic, que s’acumula i provoca la típica sensació de cansament o dolor després d’un esforç intens.
El cervell, per la seva banda, també participa activament en aquesta alquímia. Quan rebem una notícia, recordem un moment o simplement pensem en alguna cosa, les neurones alliberen neurotransmissors que modelen els nostres estats d’ànim: l’alegria, la tristor, l’esperança o la por. Davant d’una situació de perill, per exemple, es produeix una descàrrega d’adrenalina que prepara tot el cos per a l’acció: el cor batega més ràpid, la tensió muscular augmenta i la ment es concentra en l’objectiu immediat.
Fins i tot allò tan quotidià com menjar posa en marxa una complexa cadena de reaccions: els enzims digestius transformen els aliments en substàncies assimilables —sobretot en glucosa— i el fetge actua com a filtre, neutralitzant toxines com l’alcohol o alguns additius químics.
Des del batec del cor fins al somriure més espontani, tot és química viva: una dansa d’àtoms i molècules que et defineix i et connecta amb el món. La vida, en definitiva, és l’art que crea la matèria quan reacciona dins teu.
La música, en aquest context, és un dels estímuls més poderosos i directes per activar aquest laboratori interior. Va més enllà de les paraules: arriba a les emocions, modifica els estats d’ànim i pot desencadenar respostes físiques i químiques immediates. És per això que la majoria d’activitats humanes s’acompanyen o s’associen a la música: ens dutxem cantant , sentim cançons que ens recorden moments clau de la nostra vida a través d’una melodia, cantem himnes col·lectius, o experimentem una catarsi emocional en un concert.
En el cas del compositor, el seu laboratori interior funciona com el de tothom: rep estímuls externs, especialment emocionals, que desencadenen reaccions químiques. Però en lloc de quedar-se en l’experiència subjectiva, transforma aquests impulsos en elements musicals: notes, harmonies, melodies, ritmes etc. Ho fa recolzant-se sovint en un coneixement intuïtiu o formal de la psicologia musical, és a dir, dels mecanismes que connecten determinades estructures sonores amb reaccions emocionals humanes (la Fenomenologia). Aquests elements musicals, un cop escrits o improvisats, arriben als intèrprets, que també han de posar en marxa els seus propis processos interns —físics, mentals i emocionals— per fer-los vius. I així, la música arriba al públic, que rep aquestes vibracions sonores i les transforma de nou en emocions, records i sentiments.
És clar, doncs, que la química ens dona vida. Però també ens dona música. I potser la música és la manera més afinada que té la matèria per dir-nos que està viva.