El concepte de “vida” varia segons la perspectiva cultural i filosòfica. En el pensament occidental, influenciat pel cristianisme, la vida es percep com un fet únic amb un desenllaç definitiu, sovint associat a un judici final. Per contra, en tradicions com l’hinduisme o el budisme, l’existència és vista com un cicle de reencarnacions successives, on l’objectiu és assolir l’alliberament definitiu.
Més enllà de la diversitat d’interpretacions, sembla evident que la vida, en qualsevol de les seves formes —humana, animal, vegetal o fins i tot en la mateixa existència de la matèria, que sabem que és el resultat de vibracions i partícules en moviment—, és un fenomen extraordinari. No obstant això, per més que la valorem i la respectem, la llei de la supervivència ens imposa una realitat inevitable: per viure, cal consumir altres formes de vida. Tot allò que mengem, en algun moment, ha estat viu. Això pot semblar cruel, però és una condició natural i ineludible.
Així doncs, el dret a la vida sembla restringit als éssers humans i a aquells altres éssers vius que cada cultura decideix protegir. Però, en el cas dels humans, aquest dret hauria de ser inviolable. La voluntat de continuar vivint és una pulsió natural que adquirim de manera inconscient. Ningú ens demana si volem néixer; la nostra existència ve determinada per la voluntat dels progenitors, que en els primers anys assumeixen la responsabilitat de la nostra protecció i ens transmeten les seves creences. De sobte, prenem consciència que existim i experimentem una necessitat imperiosa de sobreviure.
La societat hauria de garantir aquest dret fonamental, evitant conflictes, malalties i situacions que ens aboquin a la destrucció mútua. Ja existeixen suficients desgràcies naturals —incloses aquelles provocades per l’acció humana— com per afegir-hi guerres, genocidis o altres formes d’abús de poder. Quan la societat arriba a aquest punt d’autodestrucció, és senyal que ha estat mal concebuda, que hem fracassat en la nostra programació col·lectiva.
Aquest cicle de vida i mort té un paral·lelisme amb la música. Quan un compositor crea una obra i aquesta és interpretada, la música neix en la consciència de l’oient. El bon compositor i bon intèrpret fa que l’interès de l’escolta no s’interrompi mai, alimentant una “criatura” interior que evoluciona a través d’un procés estructurat en dues fases principals. En la primera, la fase divergent, es desenvolupen els contrastos i tensions necessàries fins a arribar a un punt culminant de tensió. Després, s’entra en la fase convergent, en què la tensió disminueix progressivament fins a un final on l’obra cobra sentit en la seva totalitat i la tensió desapareix. Aquest procés es reflecteix en la nostra pròpia existència: naixem del no-res, ens expandim en una fase de creixement i plenitud, i posteriorment iniciem una etapa de declivi que desemboca en la mort.
Aquest hauria de ser un procés natural, i tothom hauria de tenir el dret de viure’l sense que fos interromput per causes alienes a la naturalesa humana en el seu sentit més genuí. Ara bé, aquesta naturalesa, amb totes les seves meravelles, també està plena de defectes.
El dret a la pròpia vida porta implícit el deure de respectar la vida dels altres. No es pot exigir per a un mateix allò que es nega als altres. La vida no és només un dret individual, sinó una condició compartida que ens obliga a conviure sota uns principis de respecte mutu.