Una qüestió prèvia. Abans de començar el concert els responsables de l’auditori han desplegat una pantalla gegant oferint la informació de la temporada i també han anunciat la venda de cd’s de la pianista a la pausa del concert. No ho he trobat massa adient, a sonat massa comercial i no ha ajudat gens a que el public es concentri en l’audició.
La primera obra de concert, les suites n°1 i 2 de L’òpera Hyppolite et Aricie de Rameau. Ha estat com una mena aperitiu i l’ejecució la he trobat correcte amb una bona intenció estilística malgrat l’utilització dels instruments actuals. Considero, però, imperdonable prescindir del clavicèmbal, un instrument del tot necessari que unifica tota l’orquestra. L’orquestra era massa gran, per al tipus de música. És clar que en un auditori tant gran cal una ampliació. D’ací, però, els moltíssims desajustos rítmics, també degut a la distància entre els instruments. El director no té un paper de massa importància en aquest tipus d’obres clarament de caràcter instrumental i des del pupitre del violí (o des del clavicèmbal) es podria haver gestionat perfectament. El director, però no ha estat una molèstia per als músics. Jo no hagués programat aquesta obra a l’auditori, un espai massa gran per aquest tipus de música.
Va seguir el magnífic concert nº 1 de piano i trompeta de Xostakóvitx que ens ha dut la possibilitat d’escoltar a dos magnífics solistes. Yija Wang, la pianista xinesa, ha demostrat una excel·lent tècnica pianística per cert del tot necessari per afrontar aquest difícil concert. He pogut detectar uns certs desajustos amb l’orquestra, sobretot en els moviments ràpids però celebro la bona expressivitat en el moviment lent, aconsseguint un moments d’intimitat preciosos. Mireia Farré, la solista de trompeta de l’orquestra ha fet el seu paper amb molta solvència i seguretat
En canvi la versió de Víctor Pablo de la Simfonia 2 de Sibelius, una de les obres més importants i
reeixides de la història de la música, m’ha decebut molt. Ha estat una pura lectura de la partitura i llegint-la en tot moment. Això sí amb l’ofici d’un “gat vell”. Es tracta d’una obra monumental i de construcció formal extraordinàriament orgànica, i això requereix una actitud interpretativa natural i profunda. El resultat fou, sens dubte, d’una gran eficàcia sonora i una espectacularitat extraordinària, cosa que sempre agrada a un públic neòfit i superficial, però que no mostra, en absolut els precisos detalls de la partitura, ni el discurs intern, ni el caràcter de la música volguda pel compositor. Malauradament massa sovint ens trobem amb directors consagrats que a part de no tenir una bona tècnica gestual estan tota l’estona empentant a l’orquestra, no la deixen respirar amb naturalitat amb un resultat mètric i una expressivitat angoixant. La música necessita per tal que ens arribi al nostre interior i mogui la nostra consciència adequadament, un plantejament natural a on prevalgui l’actitud rítmica en el sentit de “Causa i Efecte”.
La primera obra de concert, les suites n°1 i 2 de L’òpera Hyppolite et Aricie de Rameau. Ha estat com una mena aperitiu i l’ejecució la he trobat correcte amb una bona intenció estilística malgrat l’utilització dels instruments actuals. Considero, però, imperdonable prescindir del clavicèmbal, un instrument del tot necessari que unifica tota l’orquestra. L’orquestra era massa gran, per al tipus de música. És clar que en un auditori tant gran cal una ampliació. D’ací, però, els moltíssims desajustos rítmics, també degut a la distància entre els instruments. El director no té un paper de massa importància en aquest tipus d’obres clarament de caràcter instrumental i des del pupitre del violí (o des del clavicèmbal) es podria haver gestionat perfectament. El director, però no ha estat una molèstia per als músics. Jo no hagués programat aquesta obra a l’auditori, un espai massa gran per aquest tipus de música.
Va seguir el magnífic concert nº 1 de piano i trompeta de Xostakóvitx que ens ha dut la possibilitat d’escoltar a dos magnífics solistes. Yija Wang, la pianista xinesa, ha demostrat una excel·lent tècnica pianística per cert del tot necessari per afrontar aquest difícil concert. He pogut detectar uns certs desajustos amb l’orquestra, sobretot en els moviments ràpids però celebro la bona expressivitat en el moviment lent, aconsseguint un moments d’intimitat preciosos. Mireia Farré, la solista de trompeta de l’orquestra ha fet el seu paper amb molta solvència i seguretat
En canvi la versió de Víctor Pablo de la Simfonia 2 de Sibelius, una de les obres més importants i
reeixides de la història de la música, m’ha decebut molt. Ha estat una pura lectura de la partitura i llegint-la en tot moment. Això sí amb l’ofici d’un “gat vell”. Es tracta d’una obra monumental i de construcció formal extraordinàriament orgànica, i això requereix una actitud interpretativa natural i profunda. El resultat fou, sens dubte, d’una gran eficàcia sonora i una espectacularitat extraordinària, cosa que sempre agrada a un públic neòfit i superficial, però que no mostra, en absolut els precisos detalls de la partitura, ni el discurs intern, ni el caràcter de la música volguda pel compositor. Malauradament massa sovint ens trobem amb directors consagrats que a part de no tenir una bona tècnica gestual estan tota l’estona empentant a l’orquestra, no la deixen respirar amb naturalitat amb un resultat mètric i una expressivitat angoixant. La música necessita per tal que ens arribi al nostre interior i mogui la nostra consciència adequadament, un plantejament natural a on prevalgui l’actitud rítmica en el sentit de “Causa i Efecte”.