És possible que amb la crisi, floreixin més fàcilment, per raons de falsa super vivència, els aspectes més negatius de les relacions humanes. Només cal mirar a l’entorn i veure les actituds de la gent, llegir els diaris o mirar la televisió per veure que el valor (el més valuós?) que hauríem d’haver preservat és “el respecte envers els altres” que pràcticament s’ha perdut del tot i per tot. De totes maneres crec que, prèviament, fora important no perdre el “respecte amb un mateix” i em refereixo a actuar d’acord amb la pròpia consciència, entesa com una actitud global.
Si cada un de nosaltres fos respectuós amb un mateix i alhora amb l’entorn (la natura, els animals, els nostres semblants etc.), no estaríem en la situació caòtica a la que ens trobem actualment.
En definitiva, és qüestió de protegir l’organisme del que formem part i actuar en conseqüència pensant en els demés i en l’entorn natural com elements del mateix cos.
En agrada, certament, trobar gent que pensin igual que nosaltres, però això no ens aporta gairebé res de nou. Hauríem de entendre que realment el que ens enriqueix és allò que trobem en l’opinió dels altres , en les diferències en les aparents discrepàncies..
És clar que tots pertanyem al mateix organisme i cal per aquesta raó un respecte entre les parts per que funcioni de manera correcta.
Per tal de fer-ho possible cal escoltar molt més als demés, aquells discursos aparentment contradictoris, aquells arguments diferents i comprendre’n les causes etc. Això és una mostra de respecte als pensaments dels altres i a la seva identitat.
Com he dit, aquesta actitud no és freqüent i en veiem cada dia mostres clares, p.e. com actuen els nostres polítics, només aferrats a l seu lloc i defensant les seves opinions sense respectar la dels demés ; veiem i sentim les tertúlies als mitjans de comunicació, com parlen i criden de manera histèrica i tots a l’hora i veiem que ningú cedeix res de res, tothom a la seva etc. i com els moderadors busquen sempre, precisament, les controvèrsies més punyents.
En tots els àmbits de la vida deu passar el mateix, però a mi em desespera especialment quan ho veig en el camp de la música.
Tota aquesta reflexió sorgeix d’haver intentat seguir per la televisió la pésima interpretació d’una obertura de Rossini per part del jove director veneçolà, avui injustament sobre valorat, Gustavo Dudamel. Precisament la funció d’un director d’orquestra, és la de coordinar les actituds dels músics de l’orquestra amb l’objectiu comú de fer possible que l’obra musical a interpretar s’entengui en tota la seva integritat. Per tal d’aconseguir-ho cal deixar-se de personalismes i visions particulars i s’ha de mirar de desxifrar el contingut, els elements que la composen etc., trobar les relacions entre les parts de l’obra , és a dir la idea i la intenció del compositor.
Amb aquesta errònia actitud (la de Dudamel)el que resulta és un guirigall, una discussió constant entre les parts , res esdevé complementari, en fi resulta un caos un soroll espantós. Puc entendre la causa d’aquesta actitud: d’una banda, la falta de coneixement de la matèria en qüestió i segurament un afany de protagonisme que du a no tenir consideració cap al públic ni als músics i encara menys al compositor i, d’altra banda, la existència d’un mercat agressiu que exigeix uns resultats immediats una competició i un llarg etcètera en consonància amb les exigències materials del temps actual.
I em pregunto…com és que aquests plantejaments tenen tant èxit?. La resposta és tràgica: la falta de respecte.
De totes maneres voldria pensar que encara hi som a temps i que sempre existeix la possibilitat de rectificar i tornar a trobar el camí adequat que permeti veure’ns com a elements complementaris i que formem part d’un tot, del mateix organisme.
Per la meva part seguiré endavant amb la meva missió, la de seguir obrint sensibilitats musicals i lluitant contra l’extens frau musical, denunciant als qui ho practiquen. No val defallir!