En els darrers temps, la seguretat s’ha convertit en una de les grans preocupacions de la societat. Una de les principals causes d’aquesta inquietud és l’augment de les desigualtats entre les persones i entre els pobles. Quan les diferències d’oportunitats es fan evidents, es generen tensions i, sovint, aquestes deriven en reaccions violentes que desemboquen en conflictes.
Els qui ostenten el poder—sigui polític, social, econòmic o militar—sovint no són conscients que l’abús d’aquest poder acabarà provocant respostes conflictives. Quan la corda s’estira massa, es pot trencar. Per mantenir les seves posicions, aquests mateixos poders creen estructures que, lluny de garantir la seguretat de tothom, protegeixen només els seus propis interessos, consolidant desigualtats i perpetuant el control sobre la societat.
Així, el ciutadà de peu es troba cada vegada més sotmès a un doble control: d’una banda, pel poder establert i els mecanismes de vigilància i repressió; de l’altra, per una inseguretat real derivada de la marginació i la desesperació de sectors exclosos de la societat. La percepció de perill als carrers augmenta, ja sigui per la violència, els robatoris o altres delictes sovint comesos per persones que no troben cap altra alternativa per sobreviure.
Les lleis, en teoria, han de protegir la ciutadania dels diferents abusos i garantir la seguretat. No obstant això, moltes vegades aquestes lleis són injustes i esdevenen eines de perpetuació del poder. Sovint, assistim a detencions arbitràries, tortures o judicis sense garanties amb l’objectiu de silenciar ideologies dissidents.
La seguretat no es limita només a la protecció física, sinó que inclou també la seguretat econòmica i social. Els llocs de treball són cada vegada més precaris, amb sous insuficients per cobrir el cost de la vida. L’accés a l’habitatge esdevé un repte per a moltes persones, i els sistemes de salut pública, sobrecarregats per polítiques ineficients, no poden donar resposta a les necessitats reals de la població. En un món on els qui tenen el poder, fins i tot en règims democràtics, sovint actuen per interessos particulars, caldria que revisessin més sovint la Declaració Universal dels Drets Humans.
És cert que en les darreres dècades s’han aconseguit avenços importants en matèria de drets socials: prestacions per desocupació, igualtat de gènere, protecció de les persones amb discapacitat, entre d’altres. Tot i això, aquestes millores sovint són insuficients o estan dissenyades per beneficiar només certs sectors de la població.
A nivell global, els líders polítics i econòmics segueixen una dinàmica que ens condueix cap a una inseguretat absoluta. Les tensions comercials, les guerres, les ocupacions territorials i la instrumentalització de la seguretat nacional serveixen d’excusa per perpetuar el poder d’aquests dirigents. Lluny de protegir la humanitat, moltes de les seves decisions posen en perill la seva pròpia supervivència.
Un altre aspecte a considerar és que, mentre qualsevol ofici o professió requereix formació prèvia—sigui per a un paleta, un electricista, un mestre o un advocat—, la política sovint queda a les mans de persones sense preparació específica. Aquest fet pot tenir conseqüències nefastes per a la societat.
Pel que fa al món de la música, els qui volen dedicar-se professionalment a aquest camp han de passar per un llarg procés de formació en escoles de música i conservatoris. La pràctica d’un instrument requereix anys de dedicació, però aquesta no sempre és prou valorada. Es tendeix a pensar que, com que és una vocació, no cal remunerar-la adequadament.
Els músics que aconsegueixen destacar—o que tenen bons contactes—poden obtenir una plaça estable en una orquestra o, en el cas dels solistes, assolir un cert reconeixement. No obstant això, la majoria de professionals de la música viuen en una situació d’inseguretat constant, acceptant actuacions mal remunerades o dedicant-se a la docència, fins i tot sense tenir-hi vocació.
El dret fonamental a la seguretat, en tots els àmbits esmentats, ha de ser reforçat i ampliat. En una societat cada vegada més mercantilitzada, on l’economia de mercat sembla regir-se per la llei del més fort, la protecció d’aquest dret esdevé un repte. Si volem avançar cap a un món més just i segur, caldrà replantejar profundament les estructures de poder i posar realment els drets humans al centre de la política i l’economia.