Els drets humans estableixen que ningú no pot ser sotmès a esclavitud ni a servitud, i que tant l’esclavitud com el tràfic de persones han de ser prohibits en totes les seves formes. No obstant això, malgrat els progressos aparentment fets en aquest àmbit, l’abús de poder continua sent una de les grans xacres de la humanitat.
Aprofitar-se de la vulnerabilitat dels altres per benefici propi és moralment reprovable, però, desgraciadament, és una pràctica més corrent del que voldríem admetre. Tot i que sovint pensem que l’esclavitud és una realitat del passat, en realitat persisteix en múltiples formes, encara que dissimulada sota estructures modernes. En moltes cultures, per exemple, nens, nenes i dones són forçats al matrimoni no consentit, a l’explotació sexual o laboral, i fins i tot a una esclavitud domèstica disfressada de tradició.
També en l’àmbit laboral trobem formes d’abús quan veiem treballadors sotmesos a condicions precàries, amb salaris miserables i sense cap mena de seguretat ni protecció. L’ésser humà té una tendència instintiva a voler exercir poder sobre els altres, sovint de manera inconscient. Aquesta mentalitat es fomenta des de la infantesa: moltes vegades l’educació no està orientada a formar persones íntegres, sinó a preparar individus per a l’èxit econòmic i la dominació. Els sistemes educatius, en lloc de promoure una formació integral, sovint posen l’èmfasi en la capacitat d’aconseguir un ofici rendible i adquirir estatus. Com a resultat, molts joves escullen professions no pas per vocació, sinó per la possibilitat d’aconseguir poder i influència.
Aquesta dinàmica es trasllada a molts àmbits, inclosa la justícia i la política. La tortura i els maltractaments als presos de guerra es justifiquen sovint amb arguments d’estat, mentre que en règims autoritaris els presos polítics són castigats per la seva dissidència sota el pretext de la legalitat.
Fins i tot en l’àmbit de l’art i la música, l’abús de poder pot manifestar-se. En una orquestra, per exemple, el director té la responsabilitat de guiar els músics cap a una interpretació justa de la música. Tanmateix, segons com exerceixi el seu lideratge, pot convertir-se en un dèspota autoritari o en un veritable guia artístic. Els músics, com a individus amb sensibilitats diferents, han de ser respectats, i la seva feina no ha de ser vista com una simple eina al servei del director.
Lluny de millorar en aquest aspecte, la societat moderna sembla haver trobat noves maneres de perpetuar la dominació. Amb el desenvolupament tecnològic, la manipulació de les masses ja no depèn només de la força bruta, sinó també de la propaganda i del control de la informació. La percepció de què és bo o dolent ja no es basa en la realitat, sinó en els algoritmes dissenyats per modelar el pensament col·lectiu a través de les xarxes socials i la cultura del “like”.
En definitiva, l’esclavitud i la servitud, encara que adoptin formes més sofisticades, continuen presents arreu del món. I, malauradament, sembla que fer-hi front és més difícil del que voldríem creure.