La paraula “desequilibri” té, naturalment, una connotació negativa. Fa referència a un desajust d’un sistema, a un desordre, una disfunció o una anomalia. Una malaltia, per exemple, pot entendre’s com una alteració del funcionament normal del cos. Totes les coses, siguin físiques, socials o emocionals, només es poden sostenir si hi ha una certa harmonia.
En qualsevol àmbit, els conflictes, les guerres o fins i tot les discussions i disfuncions més quotidianes tenen sovint una causa comuna: la manca de proporció entre les parts implicades. Quan una part abusa del poder o ignora l’altra, es trenca aquesta relació justa, i això genera tensions que, tard o d’hora, desemboquen en una reacció, una mena de revolució natural que busca restablir la simetria perduda. És com el principi dels vasos comunicants, que tendeixen espontàniament a igualar-se mitjançant un moviment compensatori.
Davant d’això, la cultura del pacte es presenta com un camí essencial. Pactar vol dir reconèixer l’altre, escoltar-lo, respectar les seves idees i estar disposat a cedir una part per construir una entesa. Això és, al cap i a la fi, una manera de recuperar la mesura adequada entre les parts.
Des del punt de vista físic, també necessitem estabilitat per moure’ns pel món. Un infant comença gatejant, però de mica en mica aprèn a mantenir-se dret, a caminar i, més endavant, a pedalar una bicicleta o a esquiar. Activitats com navegar o simplement caminar per un terreny inestable demanen un constant ajust del cos per mantenir la coordinació necessària.
Aquest concepte s’estén també al terreny moral i psicològic. Evitar els extrems i procurar centrar-se és sovint un esforç constant, però imprescindible per mantenir una vida interior serena i saludable. La tendència als extrems pot ser perillosa. En el camp polític, per exemple, la confrontació sistemàtica ha estat una constant. Sovint es desqualifiquen els pensaments més radicals, considerant-los “ultres” o “totalitaris”, siguin de dreta o d’esquerra. I, paradoxalment, fins i tot el centrisme es veu, avui dia, com una postura sospitosa, com si buscar una posició moderada ja no fos desitjable.
Ens hauríem de preguntar: per arribar a la pau, cal mostrar la força rearmant-se per igual des dels dos bàndols? O no seria més intel·ligent i humà cercar un pacte just, on es respectin totes les opcions i es cedeixi on calgui per restaurar la concordança entre les parts?
També en el món de la música, el concepte de proporció sonora és fonamental. En una orquestra, el director ha de vetllar per la justa mesura entre les diferents seccions i instruments. Sense això, la unitat de l’obra es perd. Un acord musical no és tal si les notes no s’hi relacionen de manera compensada, tant entre elles com amb els acords anteriors i posteriors. És aquesta coherència la que configura una entesa sonora i dóna sentit a l’obra en la seva totalitat. La qualitat i la sonoritat d’una orquestra depenen de la sintonia entre tots els elements que hi intervenen.
En definitiva, si volem pau —en qualsevol sentit del mot—, caldrà entendre que només es pot aconseguir amb una convivència equilibrada. I aquesta només és possible a través del respecte, de la voluntat de pactar i de la capacitat de cedir. Quan aquest ordre just es perd, estem malalts. A nivell físic, emocional, social… i també musical.