Tot i que reconec que etiquetar, categoritzar, classificar, etc., és convenient i necessari per tenir una perspectiva global i una idea d’ordre, sovint penso que aquesta tendència ens pot portar a resultats erronis.
Tenim una inclinació excessiva a catalogar els éssers vius i, en general, totes les coses. Això ens proporciona una sensació de seguretat, però no sempre es correspon amb la realitat. Quan algú em diu: “Així, tu ets un director d’orquestra”, em quedo parat i, prudentment, matiso que més aviat és una activitat que faig o que sé fer, evitant afirmar rotundament que “sóc” un director d’orquestra. Com que també em dedico a la pedagogia, aleshores rebo l’etiqueta de “pedagog”, i sembla que deixo de pertànyer a la categoria de “director d’orquestra”. Si em dedico a compondre música, de sobte, ja no em cataloguen tant com a “pedagog”.
Aquesta necessitat d’assignar etiquetes rígides redueix la complexitat de les persones i les seves activitats a classificacions fixes, sovint insuficients per reflectir la realitat.
Fins i tot en qüestions biològiques, tot i que el sexe és una realitat objectiva, em resulta més natural parlar d’“éssers humans” o “persones” en lloc de diferenciar constantment entre homes i dones. Per aquest motiu, em costa compartir la lluita aferrissada de certs sectors del feminisme, que crec que, en alguns casos, poden acabar perjudicant la societat. No crec, per exemple, que calgui exigir o legislar una quota de participació de dones o homes en una organització. Fer-ho pot acabar essent una forma d’humiliació cap a les dones, com si necessitessin una ajuda externa per accedir a determinats llocs. Al meu entendre, les persones més preparades haurien d’ocupar els càrrecs, independentment del seu gènere.
En política passa quelcom similar. Quan algú o algun partit no agrada o resulta incòmode, sovint se li penja ràpidament l’etiqueta d’extrema dreta o extrema esquerra, moltes vegades per interès partidista. Això empobreix el debat i impedeix veure la complexitat de cada ideologia, proposta o situació.
Les persones no són simplement “bones” o “dolentes”. Ambdues característiques ens pertanyen, i són l’educació rebuda i les circumstàncies de la vida les que ens decanten cap a un costat o l’altre. Qualsevol acció que duem a terme té unes causes, més o menys justificades, i unes conseqüències que hem d’assumir.
En definitiva, som éssers vius que actuem —bé o malament— i fem coses, però no som, en essència, allò que fem. Aquesta distinció pot semblar subtil, però és fonamental per entendre la complexitat de la naturalesa humana i evitar judicis reduccionistes.