El proppassat dissabte dia 31 de juliol vaig assistir al concert inaugural de l’edició del festival de Cadaqués, l’ anomenada 39.3. L’alcalde de la localitat, en el seu discurs, ens manifestà la seva satisfacció pels resultats obtinguts en les darreres dues edicions i es mostrà content de l’actual model del festival . El director ens justificà el primer concert i la programació general , pensada en la figura de Picasso que l’any 1910, ara en fa 100 , passà uns dies a Cadaqués i que sons diuen es passejà una estona per l’olivar de “Sa conca”.
Sempre s’ha de procurar assistir a un concert amb la ment neta, sense perjudicis inicials i d’aquesta manera, deixar que la música se t’endugui, etc., però, en el meu cas, no va ser del tot possible, ja que m’imaginava d’antuvi el que seria i el seu resultat final. Aquesta consideració no te res que veure amb la interpretació, sinó, més aviat amb les condicions prèvies, i em referixo al lloc, a la ubicació i a la necessària amplificació del so que es requereix en un espai obert.
Quan entra en joc una orquestra de format clàssic , és del tot necessari sentir el so directe dels instruments. Amb l’amplificació, els músics no poden acoblar-se de manera natural i el resultat sonor resulta transfigurat i desequilibrat, amb el conseqüent deslluïment dels intèrprets i la falta d’emoció que rep el públic , sentiment que mai es pot transmetre per la via de l’amplificació, sobretot si aquesta no està prou ben cuidada, com fou el cas.
Pel que fa al conjunt Murtra Ensemble, cal elogiar el projecte, l’esperit corporatiu dels músics i la seva l’actitud positiva. Encara que els músics no eren d’una exquisida qualitat i nivell individual, en tot moment van estar entregats al seu director (Xavier Pagés, que no figurava en el programa), i aquest ens mostrà bones maneres , sobretot pel que fa a la part rítmica i al coneixement de la partitura, encara que el gest tècnic era poc estable i que en les seves interpretacions hi mancava musicalitat i falta de direccionalitat expressiva
La solista vocal (Silvia Pérez Cruz ) te molt bona presència sobre l’escenari. Em va semblar molt interessant i possiblement tindrà un futur esperançador. L’orquestra la va ofegar en moltes ocasions, sobretot en les cançons de Federico Garcia Lorca, possiblement per falta d’experiència de tots plegats, però el seu entusiasme la va salvar i va saber captivar completament a un públic que va intuir, malgrat les circumstàncies, la entrega i el bon art de la cantant palafrugellenca.
El programa estava prou ben pensat. Potser hauria estat millor començar el concert amb l’obra de Carles Suriñach (Ritmo Jondo), una peça interessant però evidentment de segona categoria, en la que es notava a faltar la part coreogràfica per la que estava inicialment concebuda i que li hagués donat més sentit a l’obra i també, perquè no dir-ho, hagués calgut un millor plantejament musical . A la segona part interpretaren la suite d’El Amor brujo de Manuel de Falla amb la col•laboració estel•lar d’una actriu (tampoc figurava el seu nom en el programa)i en que, la cantant i l’orquestra, van donar , sens dubte, el millor de si, però amb un resultat molt deslluït i que de segur s’hauria apreciat millor en un escenari més adequat. Al final vam tenir una sorpresa – pel meu gust innecessària- la de sentir , a manera de bis, “el desembre congelat” (en ple estiu) amb una orquestració ( circumstancial) del mateix Falla. Qué hi farem!