L’escola hauria de centrar-se principalment en la transmissió de coneixements, sense caure en l’adoctrinament. L’educació en valors humans i culturals, així com el foment de la capacitat de pensar i desenvolupar un sentit crític, ha de ser una tasca compartida entre l’escola i la família. Aquest esperit crític és fonamental per formar una societat amb criteri propi, capaç d’analitzar la realitat amb rigor i de prendre decisions informades.
Una ciutadania formada en aquests valors tindria una opinió més serena i fonamentada davant les circumstàncies personals i col·lectives. Això no només milloraria la qualitat del debat públic, sinó que també fomentaria una participació política més madura i compromesa. A més, aquells que aspiren a dedicar-se a la política haurien de rebre una formació específica que inclogués disciplines com l’oratòria, la gestió emocional i l’ètica professional. També haurien d’estar subjectes a un codi deontològic que evités la confrontació estèril i promogués el diàleg respectuós i constructiu.
Un altre aspecte important seria limitar el temps de dedicació a la política, permetent fins i tot fórmules de mitja jornada perquè els representants mantinguessin la seva professió. Això garantiria una connexió més realista amb la societat i evitaria la professionalització excessiva de la política. A més, caldria reduir el nombre de diputats tant al Parlament com al Congrés i, sens dubte, eliminar el Senat, que en la pràctica ha demostrat ser una institució prescindible.
També s’hauria de posar fi a la disciplina de partit quan es tracta de decisions essencials per a la societat. Els representants polítics haurien de tenir llibertat per votar segons la seva consciència i el bé comú, i no pas seguint ordres imposades per la direcció del partit. Alhora, és preocupant que moltes decisions es prenguin no en funció de l’interès general, sinó per mantenir privilegis i estatus econòmics. En aquest sentit, els polítics haurien de percebre un sou proporcional a la seva responsabilitat, però no beneficis excessius ni pensions vitalícies. Un cop finalitzada la seva etapa política, haurien de reincorporar-se a la seva professió d’origen, evitant així la perpetuació en càrrecs de poder.
Aquest fenomen de perpetuació en el càrrec no és exclusiu de la política. En el món de la música orquestral, per exemple, també hi ha hagut debats sobre la conveniència de la seguretat laboral absoluta. En el passat, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) comptava amb un alt nombre de músics funcionaris, fet que generava certes inèrcies i dificultats artístiques. La impossibilitat de renovar la plantilla va provocar estancament, fins que es va començar a incorporar nous músics a través de processos més oberts i competitius. L’arribada d’intèrprets estrangers va contribuir a una millora del nivell artístic i a una dinàmica de treball més exigent.
En el mercat laboral, la competència és un factor clau per estimular el creixement i la millora individual. Així com les orquestres han evolucionat cap a models més flexibles, la política també hauria de fer-ho, afavorint la renovació i evitant que els càrrecs públics es converteixin en refugis permanents. L’estabilitat laboral no hauria de ser un escut contra la responsabilitat ni un fre a la innovació i el progrés.