La intolerància es manifesta quan es rebutja qualsevol opinió, creença o estil de vida diferent del propi, sovint amb actituds agressives, despectives o excloents. És una actitud que, lluny de contribuir a la convivència, alimenta la desconfiança, el conflicte i la incomunicació.
És important recordar que no tots som iguals, i això és una riquesa. Cada persona és un món particular, amb la seva pròpia trajectòria, sensibilitat i manera de veure el món. Aquesta diversitat és un valor fonamental, però conviure-hi no sempre és fàcil. Ens sentim més còmodes amb aquells que comparteixen la nostra cultura o valors, mentre que ens pot costar més entendre maneres de viure molt diferents. No obstant això, la convivència exigeix fer l’esforç d’entendre els altres, fins i tot quan les seves actituds o conviccions ens resulten estranyes o antagòniques.
Ara bé, cal posar límits a la tolerància quan aquesta serveix per justificar actituds inhumanes o destructives. La tolerància no pot ser sinònim de permissivitat davant la injustícia. És essencial saber dir “no” de manera intel·ligent, ferma i amb una visió transformadora davant comportaments que atempten contra la dignitat humana o el bé comú. No podem acceptar sense més la indiferència davant el sofriment dels altres, ni la discriminació per motius de raça, religió, sexe, orientació sexual, edat o classe social. Tampoc no podem tolerar la violència física o verbal disfressada de llibertat d’expressió, ni l’explotació humana en qualsevol de les seves formes. Igualment, cal rebutjar l’egoisme que nega la solidaritat, la destrucció irresponsable de la natura, la manipulació informativa o la mentida com a eina de poder. El rebuig sistemàtic de l’altre, la xenofòbia, o la imposició de desigualtats que només beneficien una minoria, no poden trobar empara en una tolerància mal entesa.
Tanmateix, és important no confondre la crítica legítima amb la intolerància. Avui dia, massa sovint es titlla algú de “racista”, “xenòfob” o “d’extrema dreta” per desacreditar una opinió o actitud que, en realitat, pot ser matisada, reflexiva o simplement diferent. Aquesta instrumentalització del llenguatge per imposar una visió única és també una forma de intolerància.
Un exemple fora del terreny social ens pot ajudar a entendre aquesta idea. En el camp de la salut, cada cos és diferent. Hi ha persones que no toleren determinats aliments per raons fisiològiques —com la lactosa o el gluten. Ningú no qüestionaria que aquesta intolerància és legítima i necessària per preservar el benestar de la persona.
Ara bé, quan passem al món de l’art, i especialment al de la música, sovint es diu que “tot és qüestió de gustos” i que, per tant, hauríem de tolerar qualsevol expressió musical. Però això no és del tot cert. Des del punt de vista de la consciència musical —aquella capacitat de percebre, comprendre i integrar els elements musicals en una unitat expressiva— no totes les interpretacions són tolerables.
La consciència musical no funciona de manera lineal, acceptant una nota rere l’altra sense més. Necessita relacionar sons, comparar-los i captar-los com una sola idea. Aquest procés s’anomena “reducció a l’u”: transcendir la pluralitat per arribar a la unitat expressiva. Una melodia no és només una seqüència de notes, sinó una forma viva que cal entendre com un tot. Si aquesta coherència s’esmicola —si la consciència no pot “processar” allò que sent—, la vivència musical desapareix i l’experiència perd sentit. Per tant, fins i tot en l’art, hi ha límits que cal reconèixer per preservar la qualitat i la veritat de l’experiència estètica.
La tolerància és un valor imprescindible per a la convivència, però no és il·limitada. Requereix discerniment, empatia i coratge. Hem de ser oberts a comprendre la diferència, però també valents per denunciar allò que destrueix la dignitat humana o degrada la vida col·lectiva. Tant en la societat com en l’art, tolerar no vol dir acceptar acríticament tot el que se’ns presenta, sinó mantenir un equilibri entre respecte, criteri i compromís amb allò que ens fa més humans.