Des de la primera respiració fins a la darrera, l’ésser humà —i probablement també la resta d’espècies— viu immers en un procés continu d’aprenentatge. Aprendre no és una activitat puntual ni limitada a l’escola o a la joventut; és una necessitat constant que forma part de la pròpia supervivència.
Des del primer moment observem el món amb els sentits. Mirem, escoltem, toquem, olorem i experimentem tot allò que ens envolta. Aquesta observació és imprescindible perquè ens permet comprendre l’entorn i, a partir d’aquí, interactuar-hi. Sense aquesta capacitat d’aprendre de l’exterior, la vida seria impossible.
Però l’aprenentatge no només es dirigeix cap enfora. També implica una mirada interior. L’ésser humà necessita comprendre què és, quin lloc ocupa en el món i quina pot ser la seva contribució o col·laboració amb aquest entorn. Aquest doble moviment —cap a fora i cap a dins— forma part del procés de maduració personal.
Quan parlem d’aprendre, sovint oblidem una part igualment important: desaprendre. Al llarg de la vida acumulem idees, hàbits i creences que, en un moment determinat, poden deixar de ser útils o fins i tot convertir-se en obstacles. Aprendre també significa saber revisar el que ja creiem saber, deixar enrere prejudicis i obrir-nos a noves maneres de comprendre la realitat. Aquest procés és essencial per al creixement interior.
En aquest camí hi tenen un paper important els pares, els educadors i les institucions educatives: l’escola, la universitat i altres centres de formació. Tradicionalment, aquestes institucions transmeten els principis d’una societat: els seus valors, les seves tradicions i també els seus coneixements. En l’àmbit cultural o espiritual sovint també es transmeten creences o visions del món que, moltes vegades, ens arriben ja configurades.
Tanmateix, no sempre aquests ensenyaments són neutres. Sovint poden ser tendenciosos o orientats a formar individus segons determinats interessos socials o ideològics. Per això, una de les funcions més importants de l’educació hauria de ser formar esperits crítics. L’educació hauria d’ensenyar a qüestionar, a analitzar les situacions des de diferents perspectives, a comprendre les diverses possibilitats que ofereix la realitat i, sobretot, a respectar allò que és diferent.
En aquest sentit, el paper del mestre no és tant transmetre coneixements tancats com crear les condicions perquè l’alumne aprengui. El bon educador desperta la curiositat, estimula la reflexió i ajuda l’alumne a desenvolupar una actitud oberta i receptiva davant el món.
Al llarg de la meva vida professional he dedicat molts anys a l’ensenyament en l’àmbit musical. Fins i tot quan he dirigit orquestres professionals he procurat que les meves indicacions no fossin només tècniques, sinó també pedagògiques. Dirigir una orquestra és, en certa manera, una forma d’ensenyar: es tracta de crear en els músics la consciència d’una responsabilitat compartida i d’un objectiu comú.
També he tingut experiència en la gestió educativa com a director d’una escola. En aquest context sempre m’ha semblat essencial donar confiança al professorat. El director ha d’establir criteris clars, però alhora ha de permetre que cada professor assumeixi la seva responsabilitat i desenvolupi la seva pròpia manera d’ensenyar.
Pel que fa a la pràctica pedagògica, he realitzat moltes classes individuals de música. Tot i això, sovint he preferit les classes col·lectives, especialment quan els alumnes tenen nivells i personalitats diferents. En aquests grups es produeix un fenomen molt interessant: els alumnes no només aprenen del professor, sinó també dels companys. Els encerts i els errors de cadascun es converteixen en una font d’aprenentatge per a tots.
Des de la meva perspectiva, la funció principal de l’ensenyant és motivar més que no pas simplement instruir. Quan existeix aquesta motivació, es posa en marxa el veritable motor de l’aprenentatge: l’autoaprenentatge. L’alumne que descobreix per si mateix el plaer d’aprendre ja no depèn únicament del mestre; es converteix en protagonista del seu propi procés.
Crear aquesta atmosfera d’interès, confiança i curiositat és probablement la tasca més important d’un mestre. A més, quan el mestre exerceix bé la seva funció, també té l’oportunitat d’aprendre dels seus alumnes. L’ensenyament autèntic és sempre un procés recíproc.
D’altra banda, adquirir coneixements no és suficient. Saber alguna cosa no significa necessàriament saber-la aplicar. Per això cal passar del “saber” al “saber fer”. Aquesta transformació requereix pràctica, disciplina i constància. En música, per exemple, no n’hi ha prou amb comprendre una partitura; cal interioritzar-la, treballar-la i convertir-la en experiència viva.
Finalment, convé recordar que l’aprenentatge no es limita a l’aula. Durant la vida aprenem de tot arreu i de tothom. Les experiències, les persones que trobem, l’art, la natura o fins i tot els errors esdevenen fonts d’ensenyament. Només cal mantenir-se atent i obert al que ens envolta.
Podríem dir, en definitiva, que viure és aprendre. La vida mateixa és un procés continu d’aprenentatge en què escoltem, compartim, experimentem i creixem. Tot allò que ens passa, d’una manera o altra, ens ensenya alguna cosa.
Ensenyar no és omplir una ment de coneixements, sinó despertar la capacitat d’escoltar, comprendre i descobrir per un mateix.