Sovint es pensa que, per interpretar o escoltar música amb sentit, cal imaginar-se alguna cosa —una escena, una història, un estat d’ànim concret. Però no és ben bé així. La música viu de la seva pròpia articulació: d’allò que uneix els sons entre ells i de les relacions internes —siguin intervals, motius, elements rítmics, melòdics o harmònics. Aquestes relacions, per si soles, generen contrastos que produeixen tensions i distensions. I és precisament aquest joc de contrastos el que activa una resposta afectiva, un moviment de la consciència, que pot ser cap a l’interior o cap a l’exterior, i amb actituds actives o passives segons el moment.
Aquest moviment de la consciència està íntimament lligat a les emocions. I no cal cap imatge mental per sentir-les: és la mateixa música, en el seu esdevenir, qui ens condueix emocionalment. No cal una intervenció personal prèvia per interpretar-la emocionalment; la música ja porta incorporada la seva pròpia capacitat de fer-nos sentir. Per exemple, una progressió harmònica ascendent que desemboca en un silenci inesperat pot generar una emoció de suspens o d’expectativa sense que calgui imaginar-se res concret.
La consciència musical —aquella que escolta amb plenitud— no es preocupa d’anàlisis ni de pensaments racionals. Necessita moure’s lliurement i ho fa amb una intencionalitat pròpia. Té la capacitat de retenir el passat immediat (el que hem sentit fa uns segons), viure intensament l’instant present i anticipar o projectar el que vindrà. No funciona d’una manera estrictament lineal, sinó que integra els esdeveniments musicals simultàniament, creant estructures de significat que transcendeixen el temps. Això es produeix mitjançant un procés de reducció, en què l’experiència es concentra, es transforma i adquireix una mena de transcendència.
Parlem, doncs, d’una consciència que no es limita a captar el que sona ara mateix (Bewusstsein), sinó que participa d’un esdevenir constant (Bewusstwerden), una obertura contínua a allò que la música desplega en el temps.
Per això cal deixar que la música ens mogui sense intervenir-hi massa amb la ment racional. Quan ho fem així, podem viure veritablement el poder transformador de la música des de dins nostre.
És cert que el compositor sovint parteix d’una experiència, una emoció o una idea concreta per compondre. Però un cop aquesta inspiració s’ha convertit en música, ja no cal referir-s’hi. Hem d’oblidar els motius originals i viure l’experiència musical plenament, amb tota la seva força i les seves conseqüències.