Sempre he pensat que l’opera és un compromís entre els molts factors que hi intervenen, la música, la escena, la coroegrafia, les distàncies entre els cantants i l’orquestra etc. Aquests diferents elements convergeixen per aconseguir un resultat unitari, però requereix que cada una de les parts que intervenen cedeixin, com una mena de pacta de convivència.Veient la producció de l’opera de París de Macbeth en la versió cinematogràfica, penso de que es tracta d’una nova manera de gaudir d’aquest espectacle. Tot i que la música no té la profunditat,la sensació d’espai i els diferents planos que ens pot oferir el directe, reconec, en aquest cas un bon enregistrament i amb contrastes dinàmics ben aconseguits. Els diferents planos que ens ofereix la càmera ens apropa als cantants i ens permet veure tots els detalls de l’escena, encara que no hi ha la llibertat d’escollir de manera individual la imatge que vols, ja que és el regidor qui decideix sobre aquesta qüestió. La realitat és que tal com està feta la producció, s’assoleix un resultat extraordinari i aconsegueix tota l’atenció i la concentració de l’espectador. És evident que la imatge queda reforçada en detriment de la música, però ho vaig trobar magnífic i felicito la iniciativa dels promotors que fan possible fer arribar i gaudir de l’opera a un gran públic encara que sigui a través del format cinematogràfic, ” l’art dels nostres dies”.