Vivim en un món on tot allò exterior a la persona sembla tenir més importància que el que habita dins nostre. Practicar el recolliment i la introspecció és, avui dia, poc habitual. Fins i tot quan busquem quelcom profund o espiritual, tendim a dirigir la mirada cap a un Déu o a éssers divins situats en una esfera externa, com si la veritat o la plenitud fossin fora de nosaltres.
Tanmateix, la referència divina o el concepte de Déu també es pot entendre com la nostra consciència interior, aquell “Jo” superior que encarna els principis morals, els valors universals i el sentit de pertinença a la totalitat. Arribar a aquesta consciència interior no és fàcil: el soroll constant del món exterior, la pressió de les circumstàncies i l’equilibri complex entre l’ego i el sentiment de formar part de l’univers en dificulten l’accés.
El cos humà disposa de les eines dels sentits per interactuar amb l’entorn i protegir-se. Són instruments limitats però essencials per a la supervivència. A aquests s’hi afegeix la capacitat de pensar, analitzar i tenir criteri propi, que també és una eina per relacionar-nos amb l’exterior. Però si l’objectiu és arribar a allò més profund —l’ànima—, cal aprendre a transcendir aquestes facultats naturals i cognitives. I això no és gens fàcil.
Meditar significa precisament fer aquest viatge cap a dins, connectar amb la consciència superior, que al seu torn està vinculada amb la consciència universal. Transcendir vol dir reduir la pluralitat de pensaments, estímuls i emocions fins a una sola essència. Per aconseguir-ho, cal anar deixant de banda el pensament discursiu i centrar-se en la percepció directa del present.
Hi ha funcions naturals de les quals no podem prescindir i que, paradoxalment, ens poden servir com a porta d’entrada a aquesta interioritat. La respiració n’és l’exemple més clar: concentrar-se en ella és un primer pas per apartar la ment de l’activitat cognitiva i endinsar-se en l’essència del nostre ésser.
L’entorn exterior, però, sovint es comporta com una selva plena de perills i de reaccions automàtiques que, amb el temps, s’incrusten en el nostre esperit. Aquestes reaccions poden ser contradictòries amb la nostra veritable naturalesa i provocar bloquejos. Desfer aquests nusos interiors requereix analitzar les situacions conflictives i tornar amb freqüència a aquest espai íntim on rau la nostra raó de ser: aquest Déu universal que tots compartim.
En el camp de la música, aquest procés és especialment evident. La música és un llenguatge de comunicació que neix d’una idea interior i es materialitza mitjançant el so, el ritme, l’harmonia i altres elements ordenats. La consciència musical els percep, els assimila i, a través d’un procés de síntesi, els redueix fins al concepte d’unitat. Així, la música ens condueix a una transcendència constant, que actua sobre els sentits i les emocions i ens porta a l’interior de l’ànima.
La meditació i la música comparteixen un mateix camí: el de la reducció de la multiplicitat a la unitat, el pas de l’exterioritat dispersa a la interioritat essencial. Tant una com l’altra són vies per connectar amb el que és etern i universal dins nostre. En un món que ens vol distrets i projectats cap enfora, aquest viatge cap al centre de nosaltres mateixos és un acte de llibertat i, alhora, de plenitud.