Quantitat i qualitat són dos conceptes aparentment oposats que, en teoria, podrien conviure en equilibri. Tanmateix, la realitat actual mostra que sovint es troben en conflicte.
És evident que la qualitat, la profunditat i l’excel·lència —en qualsevol àmbit— exigeixen temps, dedicació i una certa disposició interior. Res que sigui veritablement valuós neix de la precipitació. Però avui el temps s’ha convertit en un bé escàs, gairebé inaccessible. Tot ha de ser ràpid: si no és immediat, sembla que no sigui rendible, ni competitiu, ni productiu.
Vivim en una cultura que valora més el nombre que no pas la qualitat. És l’era dels “likes”, dels “m’agrada”, de la resposta instantània. Ens expressem amb icones, amb gestos mínims que substitueixen la paraula i, sobretot, el pensament. No hi ha temps per a la reflexió; cal reaccionar de seguida, sense saber ben bé a què ni per què.
En aquest context, fins i tot la intel·ligència artificial comença a assumir funcions que abans eren pròpies del pensament humà. Deleguem la reflexió, la selecció i la interpretació. Tot plegat són indicis d’un mal anomenat “progrés”: un progrés tecnològic indiscutible, però que avança a una velocitat tan gran que impedeix el desenvolupament del veritable progrés —el progrés humà.
Aquesta acceleració constant ens desborda. Ens allunya de la calma interior, del silenci necessari per comprendre’ns i per donar sentit a allò que fem. Vivim sotmesos a una successió contínua d’impactes, en una mena de dependència gairebé titànica. És propi d’una etapa decadent, en què les referències humanes es dilueixen.
La música, com a art profundament vinculat a l’experiència humana, n’és una de les grans afectades. Ja no hi ha temps per aprofundir en l’obra, per descobrir-ne l’essència, per comprendre la seva comunicació interna i el seu missatge. El temps —i sovint també l’economia— imposa les seves lleis.
En paral·lel, el nivell tècnic dels músics ha augmentat de manera extraordinària. Però aquest progrés, que podria ser una eina al servei de l’expressió, sovint es converteix en una finalitat en si mateixa. Llegir correctament la partitura i executar les notes amb precisió sembla suficient. Es toca molt, i sovint com més ràpid millor. Però comunicar el veritable contingut de la música deixa de ser prioritari.
La mètrica, la mesura i la partitura esdevenen un refugi segur: permeten produir sons impecables, fins i tot espectaculars, però buits de vida. El resultat pot semblar extraordinari, però sovint és superficial.
Molts músics cauen en aquest parany —o s’hi refugien— seduïts pel poder del so, la velocitat i l’efecte. És una mena de “circ” sonor que impressiona però no transforma. I, malgrat tot, en el seu interior encara hi persisteix una flama —cada vegada més feble— del que la música podria arribar a ser.
Al capdavall, es tracta de sobreviure en un món on els valors s’han desdibuixat i on el temps per comunicar-nos de veritat sembla haver desaparegut.
En el món actual, la quantitat s’imposa sobre la qualitat: la velocitat substitueix la profunditat i l’impacte immediat reemplaça el sentit; en la música, això es tradueix en una execució tècnicament brillant però sovint buida, i només recuperant el temps, l’escolta i la dimensió humana de l’art es pot restituir el veritable valor de la qualitat.