Són dos conceptes que haurien d’anar de la mà, però que sovint, en la pràctica, entren en contradicció. En molts àmbits de la societat actual es valora més la quantitat que no pas la qualitat. Aquest desequilibri és especialment evident en contextos on domina l’economia de mercat.
En una societat on el mercat s’ha convertit en el principi rector, el valor d’un producte tendeix a dependre més de l’oferta i la demanda que no pas de la seva qualitat intrínseca. Això fa que productes mediocres, ben promocionats o amb una imatge atractiva, tinguin més èxit que propostes més profundes o elaborades però menys visibles.
L’ideal seria que el valor social i el valor intrínsec coincidissin, és a dir, que allò que fos de qualitat també fos reconegut i valorat pel conjunt de la societat. Però això depèn de molts factors: des de les estratègies comercials fins al context cultural i educatiu. El productor busca oferir un producte atractiu, mantenint la qualitat però també abaratint costos i maximitzant la difusió. El consumidor, per la seva banda, busca sovint una relació qualitat-preu favorable, però no sempre té eines per avaluar la qualitat real.
Tot i que el mercat es presenta com un sistema autoregulat, en alguns casos els Estats hi intervenen —limitant preus, establint regulacions o gestionant patents— especialment quan es tracta de béns considerats comuns, com l’aigua, l’energia o la sanitat. A més, el mercat no és uniforme: depèn de la transparència, l’homogeneïtat dels productes, la informació disponible i la competència entre productors.
Així i tot, és una realitat que la qualitat no sempre determina el valor. El preu i el prestigi sovint responen més a l’especulació o a modes que no pas a una valoració profunda del que s’ofereix.
Si entrem en el camp de l’art, la cultura i la música, el contrast encara es fa més evident. En teoria, també aquí es podrien quantificar els costos de producció: hores de treball, materials, transport, promoció… però en la pràctica, el valor final d’una obra artística és determinat per factors com el prestigi de l’artista, la demanda del mercat, la crítica o la capacitat de fer-se visible en els circuits culturals adequats.
Un pintor pot vendre una obra a un preu elevat no pas per la seva qualitat objectiva, sinó pel “preu per píxel” que ha anat construint al llarg dels anys, a base de reconeixement i promoció. El valor artístic, allò que l’obra comunica i la seva capacitat de commoure, sovint queda en segon pla. Amb els músics passa una cosa similar: el seu “caché” depèn de la seva trajectòria, de la seva xarxa de contactes, de les subvencions o de les crítiques rebudes, però no necessàriament de la profunditat del seu art.
En música, es tendeix a valorar els intèrprets per la seva velocitat, intensitat o virtuosisme tècnic. Però aquests són només aspectes externs. La veritable música, la que commou i transforma, no es mesura per aquests criteris, sinó per la seva capacitat d’expressar l’indicible, de fer vibrar l’interior. Però això rarament és el que es premia. Sovint es mouen emocions superficials, no pas musicals, sinó relacionades amb l’espectacle o el reconeixement social.
Com podem contrarestar aquest desequilibri entre valor social i valor artístic?
– Amb educació! Cal educar la sensibilitat artística des de ben petits. A les escoles, cal fomentar una actitud d’obertura i atenció, ajudant els infants a escoltar i mirar des de dins. No es tracta de si una obra “agrada” o no, sinó de què desperta, què fa sentir, quines preguntes planteja. Això desenvolupa un pensament més profund i una relació més viva amb l’obra artística.
– Crear a partir d’emocions, records, somnis, més que no pas copiar models establerts. Desenvolupar l’empatia i la capacitat de valorar més enllà de la raó. A casa, parlar d’art i de música de forma natural, sense jutjar amb un simple “m’agrada” o “és lleig”, sinó obrint l’experiència: “ho entenc”, “m’inquieta”, “em diu alguna cosa”, o “no em diu res”.
– Compartir experiències: anar junts a concerts, exposicions, representacions… i comentar-les. No cal entendre-ho tot; el més important és compartir mirades, percepcions, sensacions. Les institucions culturals també tenen un paper fonamental: han de promoure activitats participatives com escoltes guiades, tallers d’interpretació, visites sensorials…
– Els artistes haurien de poder parlar del seu procés creatiu —sovint molt més llarg i intens del que es veu en el resultat final. Cal crear espais de diàleg, de trobada, de comprensió mútua. Tots aquests elements apunten cap a una nova cultura de l’art, basada no en el saber més, sinó en el sentir millor.
En definitiva, cal canviar la mirada: no es tracta només d’incrementar coneixements, sinó d’aprendre a mirar més a fons, a escoltar amb més obertura, a deixar-se tocar per l’art i la música. Només així podrem restaurar l’equilibri entre el valor social i el valor artístic, i tornar a donar a l’art el lloc que li correspon: el d’un llenguatge essencial per a l’ésser humà.