Poemes simfònics de Strauss

by | nov. 29, 2014 | Camarga, Crítica musical

L’OBC ens presenta aquest cap de setmana un programa molt interessant amb obres de Strauss, Txaikovsky i Benejam. Un gran encert dels programadors en presentar-nos l’estrena a Barcelona de la “Fantasia sobre la primera Benaurança” de Lluís Benejam obra que va compondre a EEUU dos anys abans de morir (1966). Ja és hora que es comenci a fer conèixer les obres inèdites dels nostres compositors.  Com és que s’ha tardat més 50 anys en fer l’audició d’aquesta interessant partitura, d’un músic nascut a la nostra ciutat i que fou cofundador de la nostra orquestra?. Com he dit l’obra és molt interessant i malgrat hi han alguns defectes en relació a la forma musical, segurament supeditat al poema inspirador, ens mostra tenir unes idees musicals excel·lents, una càrrega expressiva interessant en els moments profunds – i religiosos- amb un gran  coneixement de la sonoritat de l’orquestra en les fases d’intensitat i detectem alguns elements particulars, i matisos molt personals, tot i que hi notem una certa influència dels impressionistes i també de la música americana. L’orquestra i el director ens han ofert una lectura molt digna de l’obra.

Pel que fa a les variacions rococó de Txaikovsky, Asier Polo, el solista de violoncel, ens fa una interpretació molt bona de la  difícil partitura. L’actitud de l’intèrpret fou sempre d’una extraordinària comunicació amb el públic- evitant  de mostrar, exclusivament, el caràcter virtuosístic que té l’obra- i per tant sense voler demostrar que posseeix sens dubte una tècnica extraordinària. De totes maneres, en molts moments hi vaig trobar a faltar més sonoritat per part del violoncel, i fins i tot hagués sigut bo de reduir la massa orquestral (evidentment la corda), ja que en molts moments no se sentia prou destacat. Ens va oferir un bis amb un preludi de Cassadó. Feia temps que no sentia un solista amb una actitud tant bona davant la música. Bravo!.
Sobre els poemes simfònics “Don Juan” i “Till Eulenspiegel” de Strauss, haig de dir que són , precisament,  dues obres que admiro molt i que, sens dubte, han passat a ser obres de referència per a totes les reconegudes orquestres del món. L’orquestra ha demostrat molt bon nivell i en general ha estat tècnicament molt correcte. Sobre la interpretació voldria fer alguns comentaris. El fet d’ésser una obra que duu un “programa” al darrera – ho diuen els títols- i , per tant, és fàcil de deixar-nos guiar solament pel fet de conèixer el poema o text inspirador i passem a oblidar el text musical que elabora o  inventa el compositor. Sovint és fa una lectura molt efectista sense tenir en compte la visió del compositor. La música de Strauss està plena detalls contrapuntístics, és a dir veus interiors que es combinen, es sobreposen, jocs tímbrics etc..i cal mostrar  tots aquests detalls i també les articulacions musicals proposades, ja que la tensió musical ve donada, precisament per a quest joc intern… i també per la relació entre els diferents moments o fases de l’obra.  Malauradament aquest treball tant acurat  no el vàrem veure en cap moment. Tot volia ser una demostració externa i de cara a la galeria. Es confon la intensitat (fort-fluix) amb la tensió interior i  el director va demanar unes “velocitats d’exposició” i intensitats excessives pel context de la música, amb un resultat evidentment efectista, però fora de tota autèntica comunicació musical. Això passa quan no s’és capaç de conèixer en profunditat el material. De totes maneres els diferents solistes de vent de l’orquestra varen demostrar una gran solvència, una expressivitat extraordinària, en cada una de les seves intervencions. El públic va celebrar amb entusiasme el resultat sonor i l’impetuositat de l’exposició de Pablo Gonzàlez, una manera molt moderna de tractar aquestes partitures del segle 19 i que, en general, requereixen d’un esperit més profund i una diferent manera  de tractar el material d’aleshores.