Canviar el que és possible
. Acceptar el que és inevitable
↓
Saviesa
«`
La resignació és una actitud humana complexa que sovint s’interpreta de manera negativa. Tanmateix, no sempre significa rendició o passivitat. En moltes circumstàncies pot esdevenir una forma de saviesa que ens ajuda a distingir entre allò que podem transformar i allò que hem d’acceptar.
La vida és una experiència extraordinària que mereix ser viscuda de manera plena i positiva. Des del moment que prenem consciència de nosaltres mateixos, intentem millorar les nostres condicions d’existència: ens alimentem, procurem mantenir una bona salut, estudiem, treballem i ens esforcem per comprendre el món que ens envolta. Tot això respon al desig natural de créixer i avançar. No obstant això, també sabem que la vida és transitòria i que existeixen realitats inevitables davant les quals, tard o d’hora, ens haurem de resignar. La mort n’és l’exemple més evident. Podem retardar-la o combatre les malalties que la provoquen, però finalment cal acceptar-la com una part inseparable de la condició humana.
A mesura que creixem descobrim les nostres limitacions. Algunes poden ser superades o ampliades gràcies a l’esforç personal. L’estudi, l’activitat física, la curiositat intel·lectual o l’experiència ens permeten arribar més lluny del que inicialment semblava possible. Un infant que no sap llegir o un músic que comença a estudiar un instrument poden semblar limitats; tanmateix, amb dedicació aquestes limitacions desapareixen progressivament.
Durant gran part de la vida intentem vèncer els obstacles i superar les nostres mancances. Amb els anys, però, aprenem a distingir millor entre allò que és possible i allò que resulta impossible. Aquesta evidència es manifesta especialment en l’àmbit físic. En canvi, en el terreny intel·lectual i humà sovint succeeix el contrari: l’experiència acumulada amplia la comprensió del món i permet assolir una mirada més profunda sobre la realitat.
Per això, resignar-se no sempre és una actitud negativa. Pot ser una estratègia intel·ligent davant d’un obstacle insalvable. Si un camí està barrat, potser no té sentit continuar-hi invertint totes les energies; és més prudent buscar una altra via per arribar a l’objectiu. En aquest sentit, la resignació es converteix en una forma de lucidesa.
Ara bé, quan la resignació implica la pèrdua de l’esperança, la submissió davant la injustícia o l’acceptació passiva d’una situació que podria ser transformada, aleshores esdevé perjudicial. Renunciar als propis valors, especialment durant la joventut, quan encara hi ha força per construir i canviar les coses, significa abandonar una part essencial de la pròpia responsabilitat.
Moltes persones grans continuen lluitant contra les dificultats i les limitacions que la vida els presenta. Aquesta actitud les manté actives i vitalment despertes. Al mateix temps, saben acceptar amb serenitat aquells límits que ja no poden modificar. La saviesa consisteix precisament a conservar l’esperit de lluita allà on encara és possible actuar.
La resignació també pot anar acompanyada d’una certa crítica envers els canvis socials que escapen al nostre control. El progrés tecnològic accelerat, la globalització, les desigualtats o la transformació dels valors poden generar la sensació que allò que abans semblava segur ha deixat de ser-ho. Davant d’aquesta realitat apareix sovint l’expressió resignada: «No s’hi pot fer res». Tanmateix, fins i tot en aquests casos, convé preguntar-se si realment no hi ha marge per a l’acció individual o col·lectiva.
En l’àmbit musical, la resignació també és present. El missatge profund d’una obra no sempre és accessible de manera immediata. Comprendre’l exigeix temps, sensibilitat, reflexió i maduració artística. Actualment, però, el mercat imposa ritmes cada vegada més ràpids. Cal presentar resultats immediats i sovint no es disposa del temps necessari per aprofundir en el sentit de l’obra.
Podria semblar que l’elevadíssim nivell tècnic dels intèrprets actuals facilita l’accés a l’essència de la música. Però la tècnica, per si sola, no garanteix la comprensió artística. Sovint es confon la rapidesa en preparar una obra amb la seva autèntica assimilació. Les exigències econòmiques i professionals no sempre permeten dedicar el temps necessari per arribar al fons de la idea musical i emocional del compositor.
Aquesta realitat es fa especialment evident en les orquestres. Una formació integrada per músics excel·lents no necessita menys assaigs; ben al contrari. Cada músic disposa d’un ampli ventall de possibilitats expressives, i el director necessita temps per harmonitzar-les i donar-los una direcció comuna. En una orquestra de músics joves o amateurs, les opcions interpretatives solen ser més limitades i resulta més fàcil arribar a una proposta compartida. En el primer cas, sovint es cau en la resignació de renunciar al treball més profund perquè «ja sona prou bé». En el segon, el repte consisteix a dedicar el temps necessari perquè cada músic ampliï les seves possibilitats expressives.
En definitiva, la resignació és una realitat inseparable de la vida humana. Pot ser una renúncia empobridora quan ens impedeix lluitar per allò que és possible, però també pot esdevenir una forma de saviesa quan ens ajuda a acceptar allò inevitable i a orientar les nostres energies cap als objectius que encara podem assolir. Aquesta mateixa tensió entre acceptació i superació és present tant en la vida com en la música, dues experiències que ens conviden constantment a reconèixer els nostres límits i, alhora, a intentar transcendir-los.