Els éssers humans tenim una capacitat que ens diferencia de moltes altres formes de vida: la de preguntar-nos per què. És una pregunta senzilla, però extraordinàriament poderosa. Gràcies a ella intentem comprendre el món, donar sentit als esdeveniments i descobrir les causes de les coses.
Davant d’un problema, preguntar-nos «Per què ha passat?» és una actitud saludable. Ens ajuda a analitzar els fets, a trobar-ne les causes i, sovint, a posar-hi remei. En canvi, preguntar directament a una altra persona «Per què ho has fet?» no sempre produeix el mateix efecte. Segons el to o el context, aquesta pregunta pot ser percebuda com un retret o una exigència de justificació. Per això, abans de jutjar, és preferible observar, escoltar i intentar comprendre.
Podem preguntar-nos pels fets sense acusar les persones. Aquesta és una diferència fonamental. Quan el «per què?» neix del desig sincer de comprendre, ens apropa a la realitat. Quan neix del desig de jutjar, acostuma a allunyar-nos-en.
Imaginem, per exemple, que un infant deixa caure un got i aquest es trenca. Podem exclamar: «Per què ho has fet?», i probablement l’infant se sentirà culpable o es posarà a la defensiva. Però també podem preguntar-nos què ha passat: potser el got relliscava, potser estava cansat o simplement encara no dominava el moviment. La primera pregunta busca un culpable; la segona busca comprendre la causa.
Aquesta actitud és la base de tota investigació, sigui científica, filosòfica o artística. Comprendre exigeix suspendre, almenys provisionalment, els judicis previs i deixar que els fets ens parlin. Aquesta és, en essència, l’actitud fenomenològica: mirar el fenomen tal com es presenta, abans d’imposar-li les nostres idees.
Els «per què?» de l’intèrpret
Aquesta manera d’entendre el coneixement és especialment valuosa en la música.
L’intèrpret viu davant de l’obra en un continu diàleg de preguntes. Per què el compositor escriu aquesta nota i no una altra? Per què aquest silenci? Per què aquest canvi d’harmonia, aquest crescendo, aquesta pausa o aquest contrast de caràcter?
Aquestes preguntes no pretenen reconstruir la biografia del compositor ni endevinar les seves intencions psicològiques. El que busquen és comprendre la necessitat musical de cada element i la funció que exerceix dins del conjunt de l’obra.
La partitura no és la música. És el seu llenguatge escrit, igual que les lletres d’un llibre no són encara la novel·la. Ningú no diria que ha comprès una obra literària només perquè n’ha pronunciat correctament totes les paraules. Comprendre un text significa descobrir les relacions entre les frases, les tensions del relat, els silencis, els contrastos, el ritme del discurs i la intenció que dóna unitat al conjunt.
Amb la música passa exactament el mateix.
Llegir correctament les notes és només el començament. Comprendre una obra significa descobrir les relacions entre els seus elements, els punts de tensió i de distensió, les direccions del discurs, els equilibris, els contrastos i les transformacions que fan que cada so tingui un sentit precís.
Pensem, per exemple, en una nota que apareix després d’un llarg silenci. Si només llegim la partitura, veurem un silenci i una nota. Però si ens preguntem «per què aquest silenci aquí?» i «per què aquesta entrada just ara?», començarem a percebre que aquell silenci prepara una expectativa i que la nota no és un simple so: és la resposta a una tensió creada prèviament. La música deixa de ser una successió de signes i es converteix en una experiència viva.
Aquest procés només és possible si adoptem una actitud fenomenològica. És a dir, si deixem de banda les idees preconcebudes, els hàbits interpretatius i els automatismes, i escoltem honestament allò que la mateixa obra ens revela. La nostra consciència musical reacciona espontàniament davant les tensions, els equilibris, els impulsos i els descansos. Aquesta resposta immediata és un punt de partida molt més fiable que qualsevol esquema imposat des de fora.
L’intèrpret no hauria de preguntar-se tant què vol fer ell amb la música, sinó què necessita la música per manifestar-se plenament.
Potser tota obra d’art neix d’una necessitat profunda de comunicar. Però també d’una necessitat de llibertat. El compositor no crea perquè sí; crea perquè alguna cosa necessita prendre forma. I interpretar és intentar descobrir aquesta necessitat perquè l’obra pugui tornar a parlar amb autenticitat.
Potser aquesta és la veritable fidelitat a la partitura. No la fidelitat als signes, sinó la fidelitat al sentit que els ha fet necessaris. La música no demana copistes. Demana intèrprets capaços de preguntar-se, una vegada i una altra, amb humilitat i sense prejudicis:
Per què?