La unitat no és uniformitat. No significa que tots pensem igual, que tinguem les mateixes opinions o que renunciem a allò que ens fa diferents. La unitat és, més aviat, la capacitat de gestionar les diferències amb proporció, respecte i amb la mirada posada en un objectiu comú.
En un món on la diversitat de pensaments podria ser una gran font d’enriquiment, sovint ens trobem atrapats en la polarització i en la manca de diàleg. Les xarxes socials, els algoritmes i la simplificació dels debats en termes de «bons» i «dolents», de «nosaltres» i «ells», han anat erosionant el respecte per les opinions dels altres. El contrast d’idees, que hauria de permetre’ns comprendre millor la realitat, es converteix massa sovint en confrontació.
Però les diferències no són el problema. El problema apareix quan som incapaços de relacionar-les i de trobar entre elles una proporció. En una orquestra, per exemple, els músics no han de tocar tots el mateix ni de la mateixa manera. Un violí no pot fer la funció d’un contrabaix, ni una flauta la d’un trombó. Cada instrument té la seva naturalesa, el seu timbre i la seva funció. Precisament perquè són diferents, poden construir junts una realitat sonora molt més rica.
Aquí apareix la figura del director d’orquestra. Ha de respectar la visió del compositor i, al mateix temps, escoltar i comprendre les possibilitats concretes de cada músic i de cada instrument. No busca eliminar les diferències, sinó relacionar-les. Un fortissimo no significa que tots hagin de tocar igual de fort; un tempo no és una simple velocitat, sinó una relació entre tots els elements. L’harmonia neix quan cada part conserva la seva identitat però participa d’un mateix moviment.
També en la societat hauria de ser així. La unitat no consisteix a fer desaparèixer les identitats particulars, sinó a aconseguir que aquestes identitats puguin conviure i contribuir a un projecte compartit. Una societat on tothom pensés exactament igual potser seria molt ordenada, però difícilment seria creativa, viva o lliure.
I és precisament aquí on l’art i la música podrien tenir un paper fonamental. Haurien de ser espais de profunditat, d’escolta i de reflexió. Però també ells estan cada vegada més sotmesos a les pressions del mercat, de la immediatesa i dels pressupostos. Sovint no hi ha temps per aprofundir en l’essència d’una obra, comprendre el seu missatge o deixar que una interpretació maduri. La creació i la interpretació corren així el risc de convertir-se en productes efímers, pensats més per ser consumits que no pas per ser viscuts.
L’educació té, en aquest sentit, una responsabilitat decisiva. Hauria d’ensenyar-nos que formem part d’un mateix organisme col·lectiu, sense que això impliqui renunciar a la nostra individualitat. Aprendre a escoltar una opinió diferent, a acceptar que l’altre pot veure una realitat que nosaltres no veiem i a dialogar sense necessitat de vèncer és també una forma d’educació.
Però el respecte, per si sol, no és suficient. No podem parlar d’unitat mentre existeixen desigualtats profundes entre persones, pobles i comunitats. La convivència necessita unes condicions mínimes de justícia. Difícilment podem demanar que tots participin d’un mateix projecte si alguns tenen moltes més possibilitats que altres de decidir sobre el seu propi futur.
Per això, la unitat vertadera només pot néixer quan la identitat pròpia i la justícia social avancen juntes. No es tracta d’escollir entre la persona i el col·lectiu, entre la diferència i la igualtat, sinó de trobar la proporció que permeti que totes dues coses puguin existir.
Potser ens trobem ara en una fase descendent d’un d’aquests cicles històrics en què les desigualtats, la confrontació i la desconfiança semblen imposar-se. Però la història també ens mostra que cap situació és definitiva. Els períodes de crisi poden convertir-se en moments de revisió i d’aprenentatge, si som capaços de preguntar-nos què hem fet malament i què volem construir a partir d’ara.
Com en una bona interpretació musical, la qüestió no és aconseguir que totes les veus siguin iguals, sinó aconseguir que s’escoltin, que es complementin i que avancin en una mateixa direcció. La diversitat no és, doncs, l’enemic de la unitat. És la matèria primera de l’harmonia.